Ha passat el que havia de passar. Era inevitable que en una legislatura en què la majoria depèn literalment d’un vot, algú tractés de guanyar punts sent qui retira la confiança a Pedro Sánchez. I abans que ho fes Podem, per reivindicar que són més d’esquerres que ningú, ho ha fet Junts per tractar de mostrar que són més independentistes que ningú. La decisió del partit de Carles Puigdemont de trencar la col·laboració amb el PSOE i donar per finalitzat el bloc de la investidura no sorprèn. És la conseqüència lògica d’una legislatura sostinguda sobre una corda fluixa i un pacte ple de desconfiances mútues.
Junts havia dit i havia repetit en la campanya que no investiria Pedro Sánchez. Però al final, per la por a una repetició electoral que donés la majoria a PP i Vox, va segellar un pacte amb el PSOE deixant clar que sempre cobrava per avançat. La prioritat política d’aleshores era la llei d’Amnistia, la peça central que justificava donar suport a la investidura i que només podia tirar endavant si el PSOE es mantenia a la Moncloa. Aquest objectiu es va aconseguir, almenys sobre el paper. Però l’aplicació s’ha embarrancat als tribunals, convertida en un camp de batalla judicial on les expectatives inicials s’han anat demorant.
És cert que el balanç després de dos anys de suport a Sánchez és, en termes objectius, molt discret. Ni el català ha sigut reconegut com a llengua oficial a la Unió Europea, ni s’han delegat competències en immigració, ni l’amnistia s’aplica amb la celeritat i l’abast promesos. Eren les tres grans banderes que els de Puigdemont havien enlairat com a prova de la seva capacitat negociadora, i cap oneja avui amb força.
I el PSOE replicarà que el fracàs a Europa és culpa d’Alemanya, que l’obstrucció de l’amnistia no depèn del Govern espanyol i que el fiasco en immigració es deu al veto de Podem. Pero això consola poc a un electorat a qui se li van prometre resultats tangibles que ara com ara no llueixen.
La ruptura arriba, a més a més, en un moment polític molt carregat. Ja es respira un ambient preelectoral i, quan això passa, els partits acceleren la seva tàctica per reafirmar el relat. Amb unes eleccions municipals a tocar, Junts ha entrat en pànic ja que els estudis demoscòpics mostren amb claredat que Aliança Catalana li trepitja els talons i que l’efecte de Sílvia Orriols pot ser devastador per als seus interessos.
Si la legislatura es trenca, l’independentisme es podria enfrontar a un escenari molt més advers
Davant d’aquesta amenaça, sembla que la direcció juntaire ha conclòs que la millor manera de frenar l’hemorràgia és erigir-se en el paper de força capaç de desestabilitzar l’Estat. Tot i això, aquest cop de volant pot ser un gest estèril que ni millori els interessos de Catalunya ni reforci la credibilitat del partit davant l’electorat que pretén seduir.
El partit de Puigdemont és, en certa manera, presoner del seu relat. Fa anys que construeix una identitat basada en la idea que són més exigents, més coherents i més audaços que la resta de l’independentisme. I aquesta necessitat de diferenciar-se els empeny a escenificacions cada vegada més arriscades, com un equilibrista que ja no en té prou de caminar sobre la corda, sinó que ara promet fer-ho sense xarxa i a peu coix.
Lee tambiénUn col·lapse evitable
És difícil imaginar que Junts tindrà unes cartes més bones bloquejant la legislatura que esprement la necessitat política de Pedro Sánchez. En trencar, perden capacitat d’influència, mentre que el president ara es pot presentar davant del seu electorat com un líder que ja no està sotmès al dictat de Puigdemont, tal com reclamaven alguns barons socialistes i una part del vot moderat. Paradoxalment, Junts li pot haver fet un favor a Sánchez, alliberant-lo de la imatge de dependència que li causava tant desgast.
La decisió de desmarcar-se del PSOE es pot llegir com l’empenta més gran per facilitar una possible victòria del PP i de Vox. Si la legislatura es trenca definitivament i es precipiten unes eleccions generals, l’independentisme es podria enfrontar a un escenari molt més advers. Un Govern central condicionat per la ultradreta difícilment oferiria avenços en matèria d’autogovern, llengua o finançament. En aquest context, la jugada de Junts podria acabar sent un mal negoci electoral per a ells i un escenari pèssim per als interessos de Catalunya.