Parlo amb un antic veí meu que es va jubilar fa cinc anys i va invertir els estalvis en una caseta de poble on ara s’ocupa de sa mare malalta. L’amic té un jardí minúscul, un gran pi que els antics propietaris van plantar fa anys i molts problemes amb els ocells que hi fan niu. La corrosió dels excrements ha provocat desperfectes a la teulada i té goteres a les habitacions. L’asma al·lèrgica de sa mare s’ha agreujat des de la invasió desproporcionada d’ocells. Com que és un individu sensible tant a la necessitat de lleis de protecció ambiental com a les multes, ni es planteja exterminar els nius a canonades. Va a l’Ajuntament, on li diuen que cal sol·licitar permís per traslladar-lo a una ubicació segura.
Mare i fill viuen amb dues pensions petites, escurades aquest mes per la reparació de les goteres, i no pensen assumir el cost de l’empresa que es dedica a la mudança de nius. Tampoc tenen edat ni ànims per enfilar-se al pi. Decideixen aguantar i, quan els ocells abandonin el niu, demanar permís per talar el pi. Perquè el pi també és problemàtic: s’inclina esgarrifosament cap al carrer i, a més, les arrels fan del petit jardí una pista d’obstacles. Però vet aquí que l’Ajuntament els denega el permís de tala.
En bona lògica, l’amic dedueix que: 1) Els drets de l’arbrat prevalen sobre el dret a la vida del vianant i sobre el dret dels propietaris a transitar pel jardí amb seguretat. 2) Els drets dels ocells prevalen sobre els dels propietaris a preservar el sostre de casa seva i a preservar la salut pulmonar (i mental).
L’aplicació massa rígida dels drets de l’arbrat provoca situacions grotesques
És un bon exemple, penso, de les contradiccions que tant abunden en matèria de regulació ecològica: vostè, Administració, no em permet gestionar el meu jardí ni protegir la meva teulada. En canvi, sí que permet que es continuï edificant massivament en aquests camps malgrat l’impacte que això causa en els entorns rurals… al capdavall, el negoci del formigó és prioritari, infinitament més rendible que els ocells i que els pins.
Després, si queden molles, seran per fer complir les lleis de protecció ambiental i, com que de molles en queden poques, és el particular més vulnerable qui paga els plats trencats. Així les coses, es multipliquen les excentricitats provocades per l’aplicació massa rígida dels drets dels arbres i les aus.
Lee tambiénSospites amb fonament
I en l’ecosistema polític, l’excés de zel ridícul d’alguns ajuntaments només aconsegueix esverar els ciutadans indefensos i desviar un cabal important de vots cap als partidaris de tenir barra lliure per a qualsevol atrocitat mediambiental.