Pedro Sánchez, president del Govern espanyol i
secretari general del PSOE, va comparèixer ahir durant cinc hores davant la comissió del Senat que investiga operacions de l’ Executiu amb la intermediació de Koldo García, i també de la trama de l’ operació Delorme. La comissió va ser creada a iniciativa del PP, que disposa de majoria absoluta a la Cambra Alta, on ocupa 145 escons d’un total de 266. Des que es va posar en marxa, a començament de la primavera del 2024, la comissió ha celebrat al voltant de noranta sessions. Però la d’ahir s’esperava amb expectació, perquè no cada dia s’hi asseu davant i se sotmet a l’interrogatori un president del Govern, i perquè els populars esperaven obtenir en seu parlamentària revelacions comprometedores per a Sánchez o, almenys, forçar-lo a assumir que coneixia la trama o fer-lo caure en contradiccions.
Atenent a aquestes expectatives, i vist el desenvolupament de la sessió, podríem dir que Sánchez va resistir l’envit, del que en va sortir amb tot just unes rascades, i que, per contra, el PP no va assolir el seu objectiu. La possibilitat de vincular d’una manera o altra Sánchez amb els tripijocs de la trama en què haurien participat Koldo, home per a tot de José Luis Ábalos, així com aquest i el seu successor a la secretaria d’organització del PSOE, Santos Cerdán, era llaminera. Però, quan va acabar la sessió, el president del Govern no havia fet més concessions que reconèixer la seva responsabilitat política en els nomenaments d’ Ábalos i Cerdán, i admetre que hauria rebut pagaments en efectiu del partit, per liquidar despeses sufragades prèviament de la seva butxaca, tots “perfectament traçats i comptabilitzats” i per quantitats mai superiors als mil euros. En l’obertura de la sessió, Sánchez ja havia dit que “el PSOE té un finançament absolutament net”.
Com era de preveure, atès l’enrarit clima polític del Congrés, on els xocs entre el PSOE i el PP són constants i d’alta intensitat, la comissió d’ahir va ser també molt aspra. I cal afegir que, si bé van intervenir-hi la majoria dels partits amb representació parlamentària, van ser els dos majoritaris els que hi van tenir més quota de responsabilitat.
Els atacs de l’oposició conservadora no van fer efecte en el president
El PP en va tenir perquè va plantejar la sessió com si fos un interrogatori a Sánchez dirigit per un fiscal molt impacient. A Sánchez se li van fer preguntes no només relatives a la matèria d’investigació, sinó també als diferents fronts pels quals el PP sol llançar ofensives contra el president: les activitats de la seva dona, les saunes del seu sogre, les seves suposades relacions amb l’empresari investigat Aldama, el seu coneixement de la vida llicenciosa d’ Ábalos, etcètera. També perquè les va plantejar sense matisos, exigint respostes de sí o no, i amb caràcter peremptori, enllaçant-les a gran velocitat, gairebé sense donar temps a Sánchez perquè les respongués.
El PSOE va tenir també la seva quota de responsabilitat perquè el president, molt segur ja des de l’inici de la sessió, va arribar a comportar-se amb certa suficiència i a recórrer al sarcasme. Va tractar, a més a més, de perdre temps amb respostes dilatades, i va deixar sense contestar preguntes molt concretes, com les que va fer UPN. Per ell, la comissió d’ahir, més que d’investigació, era de difamació, i també un circ. Aquesta última definició li va valer la censura del president de la comissió, pertanyent al PP. Es pot entendre que Sánchez estigui ja fart de ser acusat regularment per l’oposició de tota mena de malifetes. Però
no per això ha d’oblidar la cortesia i la contenció.
El fet que els conservadors no puguin qualificar la sessió d’ahir de reeixida té, almenys, dues causes. D’una banda, el caràcter reiterat del seu atac, al qual assistim amb molta freqüència al Congrés, des de fa mesos, sense que ara per ara hagi donat el fruit anhelat. De l’altra, el PP acumula al seu historial recent episodis poc o gens edificants, que van ser recordats ahir per Sánchez en el Senat. Òbviament, llança millor una pedra, o de manera més convincent, qui està lliure de culpa que no pas qui ha comès errors capaços d’avergonyir-lo.
PP i PSOE es van abonar a un intercanvi de pulles que va determinar el to aspre de la sessió
És prerrogativa del Senat, segons recull l’article 76 de la Constitució, la creació de comissions per investigar sobre qualsevol afer d’interès públic. L’abordat ahir era sens dubte d’interès. Però també és veritat que des de fa mesos hi ha oberta una investigació judicial sobre la qüestió, i que la manera com el PP va plantejar la comissió, escudant-se en una cambra que domina, no va ser potser la més encertada.