L’allioli de Gaudí

Ramon Reventós (1880-1923) va ser una gran figura de la cultura catalana del 1910: els anys del triomf d’Isidre Nonell i de Juli Vallmitjana, amb qui va formar un trio imbatible, trencat, cap al 1908, per la baralla que va separar els dos amics i de la qual Reventós és l’únic testimoni. Va formar part de la redacció de la revista Papitu de Francesc Pujols i Rafael Moragas, Apa, Latta, Junoy, Humbert, Jacob i Juan Gris. Abans havia estat de la colla d’Els Quatre Gats. El 1899 va publicar a la revista de la cerveseria del carrer Montsió un microconte sensacional sobre un poeta, fill d’una família burgesa, que somnia paisatges idíl·lics. El cant dels ocells i el rauc de les granotes són la traducció onírica del soroll de les tisores amb què la mare li talla les grenyes mentre dorm. Reventós era vint anys més jove que Rusiñol i quinze més jove que Ramon Casas i es reia de tota la parafernàlia modernista. 

La primera vegada que vaig sentir a parlar de Reventós va ser al poeta Josep Palau i Fabre. Explicava que un cop va anunciar a tocs de trompeta una conferència que s’havia de titular Les flors colltorçades amb un xic d’aigua es redrecen. Quan va arribar el moment, no s’hi va presentar. A Palau també li feia molta gràcia un detall del conte Carnestoltes equatorial, que es va publicar el 1912 a la revista Picarol. Els animals de la selva fan un ball de disfresses i la serp va d’ensaïmada de Mallorca. Les faules modernes de Reventós van influir en un dels contes de La tesi doctoral del diable (1983) de Palau i Fabre, Zooaddictes, en què dos amants carden, cada vegada, com una parella diferent d’animals del zoo. 

Gràcies a la iniciativa d’Enric Gomà, l’editorial Medusa recupera una selecció de contes de Reventós dels seus millors anys –a l’entorn del 1910–. La idea és presentar-los al lector d’avui, que hi trobarà un antecedent de Trabal i Calders. Per subratllar aquest aspecte contemporani, l’edició inclou unes quantes il·lustracions críptiques d’Alba Feito. 

Reventós va morir molt jove, segurament a causa de l’alcoholisme, i va caure en l’oblit total. Picasso recordava els contes que li havien agradat i el 1947, en part per ajudar Ferran Canyameres i en part com a record de l’amic, va editar un llibre d’artista amb dos contes de Reventós, que s’havien publicat al Papitu el 1909 i el 1911, i quatre gravats seus. És possible que Picasso els llegís en alguna de les estades que va fer a Barcelona entre el 1909 i el 1913. A L’últim centaure , un ric minyó de l’Alt Empordà, inflat d’idees noucentistes, s’assabenta que al Pireu ha aparegut un centaure i decideix fer-lo venir per enriquir la Grècia catalana. Després de diverses peripècies, el centaure acaba fent de picador a la plaça de toros. A El capvespre d’un faune, un vell faune, supervivent de l’Edat d’Or, arriba a Catalunya, baixa a Barcelona i acaba actuant en un número porno. 

Són contes de barrila còmplice, escrits amb una imaginació ràpida i explosiva. Reventós descriu el diluvi a l’inrevés: la Terra s’eixuga i els animals sobreviuen gràcies al vi. És una història que, quan saps que és escrita per un alcohòlic, té una cosa entendridora. A Els números tot ho poden explica l’espectacle d’un circ de puces que reprodueix les incidències de l’expedició polar de Robert Edwin Peary en una bola de mantecado. Les puces fan de gossos i exploradors. M’agrada molt Anada i tornada a la cova de Merlí, que, enmig de tantes històries fantàstiques, pot passar per una excentricitat més, però que té una base real: és un fals reportatge al voltant de Norbert Font i Sagué (1873-1910), un mossèn científic, pare de l’espeleologia catalana. La qual cosa em referma en la idea que per entendre l’humor de Reventós i trobar-li tota la gràcia no es pot descuidar el context. 

L’amor eixalat (1909) és la història d’uns amics que comparteixen un picadero. Reventós fre­qüentava l’edifici del carrer Comerç on Nonell i Picasso van tenir l’estudi. Al conte hi ha dos personatges que es diuen Pi i Monturiol (Nonell es deia Monturiol de segon cognom). A l’escala petita de la frase brillant m’agrada que l’ànima d’un barceloní valgui tan poc a l’infern com una pintura de Modest Urgell al mercat artístic; que quan ve el segon Diluvi, només se salvin “els socis dels Clubs de Natació i encara”, i que en una fontada hi hagi un paio “que fa l’allioli més pesant que una casa d’en Gaudí”.