La crisi del liberalisme i la impugnació populista de les regles i els principis formals que té s’assemblen al que va passar després de la caiguda de l’ordre de l’ antiguitat i la instauració gradual de l’ edat mitjana. L’enfonsament del sistema de governança liberal del planeta i la derogació pràctica del capitalisme postindustrial, i la substitució per un altre d’algorítmic o cognitiu, recorden prou la gradual feudalització política i econòmica que va portar la caiguda de Roma.
Això fa que puguem invocar, per entendre més bé el nostre present, el que va passar en l’edat mitjana. Sobretot perquè es podria afirmar que vivim un procés de feudalització, que no només opera a nivell tecnològic, tal com defensa Cédric Durand, sinó que es projecta també sobre la configuració del poder i la seva legitimitat. Una cosa que passa dins una democràcia que el populisme no qüestiona, sinó que l’utilitza per afavorir un autoritarisme renovat que governi sense límits institucionals gràcies al poder que les urnes enclouen.
Aquest matís és fonamental per analitzar el que passa a Occident sota la pressió d’un populisme que no qüestiona la democràcia com feia el feixisme, sinó la manera d’organitzar-ne el funcionament i legitimar el poder que hi opera. Així vol que, davant la manera liberal, que el separava i controlava, s’instauri una altra manera populista, que l’unifica i el reforça. Ens situa, per tant, davant el dilema d’elegir entre una democràcia liberal o autoritària.
Aquesta elecció gravita sobre l’actualitat per bé que, sens dubte, ho farà més intensament en el futur. Perquè el populisme reflecteix, més que un malestar present, una ansietat profunda d’ordre i prosperitat. Tots dos són reclams que tenen una traducció política poderosa per a unes classes mitjanes acovardides per la precarietat i la pèrdua del benestar que les va definir històricament.
Aquesta ansietat, que és la causant del malestar i l’enuig que escriuen la narrativa populista, és la que fa que les classes mitjanes quedin seduïdes per la seva lectura, ja que simplifica la legitimitat del poder al fet de tenir una majoria darrere. Tenir un vot més és un argument tan senzill com eficaç i irrebatible a l’hora de saber a què atenir-se i determinar amb certesa qui ha de decidir enmig de la confusió d’un món desbaratat i fragmentat per la revolució digital i per l’abrupta transició crítica a què ens sotmet sense pal·liatius.
El populisme reflecteix, més que un malestar present, l’ansietat profunda d’ordre i prosperitat
Aquesta apetència ansiosa d’ordre per sadollar la fam de prosperitat és el que explica probablement per què el populisme creix a tot Occident. Un fenomen que aglutina la voluntat majoritària d’unes classes mitjanes que, com els Estats Units exemplifiquen, anhelen un cabdill democràtic que instauri una forma innovadora de monarquisme kitsch sense tradició. Una monarquia que no se centra en la història ni en el mite, sinó en el mandat comptable de les urnes i en la visibilitat immediata del poder majestuós de què fa ostentació instantàniament a través de les xarxes socials.
Per això, Trump no dubta a mostrar-se al món amb un poder il·limitat per decidir per tothom i sense cap necessitat de tenir el favor de les institucions ni d’asumir els formalismes. La seva legitimitat de facto radica en el compte de resultats de què gaudeixen els seus votants. Que cobrin un dividend d’ordre i prosperitat a canvi de donar-li suport.
Aquest exercici reforçat, simplificat i immediat del poder recorda el cabdillisme medieval de la dinastia Hohenstaufen a Itàlia, que aleshores era el cor de la cristiandat i la clau de l’arquitectura política del Sacre Romà Imperi Germànic fundat per Carlemany. Amb el suport dels seus partidaris gibel·lins, el famós Frederic Barba-roja va voler exercir el poder imperial sense la legitimitat teològica ni les formalitats simbòliques exigides pel cristianisme que el Papa administrava des de Roma amb auctoritas.
Un exemple medieval que actualitza el populisme d’avui, ja que aquest vol un poder que ordeni les coses terrenals sense oposició perquè és democràtic. Que era el que, a la seva manera, els gibel·lins invocaven defensant que el poder de l’emperador era irresistible perquè, sent cristià, hauria de retre comptes al més-enllà davant Déu, que l’havia fet sobirà per governar en nom seu.
Lee tambiénMondiacult, cultura i IA
Avui, la democràcia autoritària és, a la seva manera, gibel·lina també. Això fa que s’hagi de contraposar a la poderosa narrativa emocional que l’alimenta amb una altra tan potent com la seva. No la trobarem en reescriure la democràcia actualitzant els conceptes i les formalitats del liberalisme. No, cal buscar-los, sense incórrer en el populisme, en un altre lloc. En l’ansietat que una majoria social heterogènia sent davant la perspectiva de ser governada per un poder brutalment democràtic. Així, davant l’ansietat d’ordre i prosperitat sense límits dels que reclamen un autoritarisme democràtic, cal oposar, amb intel·ligència i seny, l’ansietat de llibertat i justícia dels que no vulguin que aquell triomfi.
És urgent donar forma a una estratègia que, com els güelfs medievals, sumi els qui rebutgen viure sota el pes d’un poder gibel·lí que és nihilista. A la senzillesa de l’autoritarisme gibel·lí cal oposar-li la senzillesa d’un partit transversal que agrupi els defensors d’una democràcia güelfa en el propòsit espiritual. Una democràcia que s’oposi al fet que les majories puguin avalar la crueltat, la inhumanitat, la intolerància, la uniformitat, el dogmatisme, la negació de la llibertat de pensament i opinió, o la distracció de la dignitat associada al valor sagrat de la persona i la seva consciència. Una democràcia güelfa que conservi la primacia del benestar moral de la humanitat com a propòsit final de la democràcia. Allò que va defensar Spinoza a la seva pàtria i que els holandesos d’avui han tornat a triar. Allò que ens torna l’esperança i que el papa Lleó XIV al capdavant de l’ Església catòlica podria afavorir.