El 14 de juliol del 2017, tot just iniciat el seu primer mandat com a president dels Estats Units, Donald Trump va rebre una gran impressió a París. Convidat d’honor d’ Emmanuel Macron amb motiu de la Festa Nacional francesa –que coincidia, a més a més, amb l’any del centenari de l’entrada en guerra dels EUA a Europa en la primera gran conflagració mundial–, el president nord-americà va assistir enlluernat a la tradicional desfilada militar pels Camps Elisis, en què aleshores van participar també unitats dels Estats Units. “Magnífic!”, va exclamar, seduït pel toc de grandeur francès, mentre agraïa les deferències del seu amfitrió (que va incloure un sopar privat dels dos mandataris amb les seves cònjuges, Brigitte i Melania, al restaurant Jules Verne de la torre Eiffel).
Trump va sentir immediatament el desig d’organitzar una desfilada militar a Washington i emular la dels francesos. “( Contemplar) aquella potència militar és una cosa formidable per a França. Haurem d’intentar fer-ho millor”, va dir en aquell moment. La desfilada del 14 de Juliol és una tradició antiga; es remunta a l’any 1880, coincidint amb la instauració com a dia de la festa nacional el de la presa de la Bastilla en la Revolució Francesa del 1789. No hi havia una tradició similar als EUA i, probablement per això, Trump no va poder fer realitat en aquell moment el seu desig. Però en el seu segon mandat ho ha aconseguit.
El president dels EUA vol erigir a Washington un gran arc de triomf d’estil napoleònic
El 14 de juny d’aquest any, uns 6.000 soldats, 150 vehicles i 50 avions van desfilar –o van sobrevolar– l’avinguda de Pensilvània, a Washington, oficialment amb motiu de la commemoració del 250è aniversari de la creació de les forces armades dels Estats Units (i oficiosament, com a regal pel 79è aniversari del president). L’acte no va tenir la brillantor esperada per l’ inquilí de la Casa Blanca. El públic assistent va ser escàs –sobretot en comparació amb els manifestants que als carrers dels Estats Units protestaven en contra seu al crit de “ Reis, no”– i els soldats dels nord-americans, extremament ben entrenats per al combat, van demostrar poca instrucció per desfilar.
La iniciativa, criticada pels seus oponents tant pel cost com per la utilització política, és només una mostra, però no l’única, de la inclinació de Trump per reproduir als EUA alguns dels signes de pompa que França ha conservat de les seves èpoques imperials.
Maqueta del granarcdetriomfque Donald Trump pretén erigir a Washington
Poc abans de la parada militar, el mes de maig, el president va sorprendre tothom amb l’ostentosa redecoració del despatx oval de la Casa Blanca, en altre temps un espai auster, que de sobte va aparèixer farcit de motllures i aplics daurats en totes les parets. El gust més aviat kitsch del president dels EUA pel color daurat –comú a molts altres multimilionaris nord-americans– és conegut, encara que en aquest cas és difícil no pensar també en certa influència francesa. Com si la Casa Blanca volgués transmutar-se en el Palau de l’ Elisi...
Un altre senyal que consolida aquesta idea ha estat la seva brutal decisió de demolir completament l’ala est de la Casa Blanca –de la qual ja no queda res– per construir un enorme saló de ball, recreació d’alguna manera del que hi ha a l’ Elisi. El Salon des Fê tes del palau presidencial francès, d’una magnificència versallesca, va ser inaugurat amb motiu de l’ Exposició Universal de París del 1889 (quan es va erigir la torre Eiffel), i des d’aleshores és lloc habitual de recepcions d’ Estat i altres actes institucionals. Els 600 metres quadrats, tot i això, empal·lidiran davant la mola de 8.300 metres quadrats projectada per Trump. L’acció del president dels Estats Units ha aixecat fortes crítiques, tant per l’impacte arquitectònic de l’obra –sobre un edifici històric que data de finals del segle XIX– com per l’elevat cost –300 milions de dòlars, que la presidència assegura que costejaran donants privats.
El fervor afrancesat de Trump culminarà –almenys aquest és el seu projecte– amb la construcció a la vora del riu Potomac, davant el monument a Lincoln i a prop del cementiri Nacional d’ Arlington, d’un colossal arc de triomf a imatge i semblança del que l’emperador Napoleó I va ordenar aixecar a París als Camps Elisis, inspirant-se en els arcs de l’ antiga Roma, per glorificar les seves victòries militars a Europa. Com el de París, l’arc de Trump seria d’estil neoclàssic i, en canvi, a dalt hi afegiria una figura femenina alada, imatge de la deessa romana de la Victòria.
Ha transcendit poc del projecte, tret de les maquetes que ell mateix ha ensenyat. La seva intenció és inaugurar-lo per al 250è aniversari de la fundació dels EUA, el juliol de l’any que ve, un calendari molt curt que no té gens en compte els condicionants legals per construir en una zona protegida com aquesta. No se sap res, per exemple, del cost, que el president suggereix que pagarà amb el mateix fons de donants privats del saló de ball. Ni de les dimensions. El mateix Trump ha explicat que n’hi ha tres versions –petita, mitjana i gran–, i va confessar la seva preferència. Ho endevinen? La gran, esclar: “Es veu més bé”, va dir.
La fascinació de Trump pels símbols externs del poder napoleònic té una correspondència directa amb la seva atracció per la figura política de l’home fort, capaç de governar sense cap tipus de lligam. “Qui salva el seu país no viola cap llei”, va escriure mesos enrere el president dels EUA manllevant una frase de Napoleó. El francès va portar la seva ambició fins a l’extrem de coronar-se emperador. La Constitució del 1804 el va sancionar amb aquestes paradoxals paraules: “El govern de la República és confiat a un emperador”. Podria acabar passant també una cosa així amb la república nord-americana?
