D’una remota vila a la selva equatorial del sud del Camerun al luxe d’un hotel de cinc estrelles a Suïssa. Una línia invisible uneix des dels extrems els inicis d’aquell jove estudiós batejat com Paul Barthélemy Biya, que havia de ser sacerdot com a fórmula per esquivar la pobresa familiar, i l’home que dilluns va ser proclamat vencedor de les eleccions cameruneses i es va convertir, als 92 anys, en el cap d’Estat més vell del món. Entremig, i al llarg d’aquesta línia vital personal, hi ha traçada una història d’ambició desmesurada, lideratge de mà de ferro i passió pel luxe. Biya, al comandament des del 1982 i que, si compleix el vuitè mandat, serà al capdavant del país centreafricà fins als 99 anys, ha rebut al llarg de la vida diversos sobrenoms com ara l’Home Lleó , el President Etern o, a causa de les constants absències del país per dur a terme viatges vacacionals, el President Absent . Aquestes absències defineixen en bona part el seu mandat. Per Biya, el Camerun és seu: una investigació de l’organització nord-americana Projecte sobre Crim Organitzat i Corrupció ( OCCRP en les sigles en anglès) va calcular que els primers 36 anys al capdavant del país va passar almenys quatre anys i mig a l’estranger, en viatges privats, principalment en hotels de luxe a Suïssa, on anava acompanyat de la seva dona Chantal i de mig centenar de consellers, amics i servents. L’organització va calcular que en aquests viatges de plaer –no va computar cap viatge oficial en la investigació– la factura va superar els 156 milions d’euros.
La denúncia pública no va afectar gens ni mica el president del Camerun, on quatre de cada deu persones són pobres. Al revés. L’any passat es va absentar fins a sis setmanes seguides del país, cosa que fins i tot va disparar el rumor que havia mort.
El seu gust pel luxe està a l’altura de la indiferència davant la transparència democràtica. La victòria anunciada dilluns amb el 53% dels vots va ser qualificada de “fictícia” i “ martingala” per l’oposició i va provocar manifestacions de ràbia arreu del país. La por de la tupinada es temia des de feia setmanes. El màxim rival, Maurice Kamto, ni tan sols es va poder presentar perquè la seva candidatura va ser rebutjada abans de les eleccions. El filòsof i historiador camerunès Achille Mbembe va carregar contra Biya fa uns dies. “No hi ha victòria. Parlar de victòria en relació amb aquesta farsa és una contradicció; hi ha hagut un segrest, una violació de la voluntat popular. En realitat, no hi ha hagut mai eleccions lliures i democràtiques al Camerun des de l’època colonial; presenciem la mateixa farsa”.
Paul Biya, l’únic president que ha conegut la gran majoria de la població –la mitjana d’edat al Camerun és de 19 anys– i el segon des de la independència de França, s’ha sabut mantenir al poder gràcies a l’ànsia per controlar en descobert els enemics i castigar les veus crítiques. Malgrat fer gala d’un perfil afable i discret, amb poques aparicions públiques, es compten per desenes els periodistes, opositors i activistes empresonats o desapareguts després de criticar el gran líder.
Per l’analista David Kiwuwa, Biya ha creat al llarg de les dècades una xarxa de poder que ha permès la supervivència del règim. “Senzillament, el sistema ha estat dissenyat per servir els interessos de Biya. Amb el control governamental dels mit- jans de comunicació, els recursos i les institucions judicials i electorals, és improbable que l’oposició pugui aconseguir un canvi”, va escriure a The Conversation .
Mestre del divideix i venceràs, el líder camerunès manté bones relacions amb França i la Xina
El pragmatisme en les relacions internacionals també és clau per entendre la longevitat al càrrec, només superada per l’homòleg de Guinea Equatorial, Teodoro Obiang, de 83 anys i que va aconseguir el poder a l’excolònia espanyola el 1979. Malgrat que els últims anys s’ha acostat a la Xina, Biya ha estat sempre un aliat estret de França des que el 1952 va anar a estudiar a París i va ser abraçat per les elits polítiques franceses.
Gran esportista durant la major part de la seva vida –fins fa poc sortia a córrer al matí i jugava a tennis recurrentment–, Biya també ha mantingut lligams ferms amb Alemanya o, especialment per qüestions de seguretat, amb els Estats Units.
Mestre del divideix i venceràs, Biya va escalar durant els anys de joventut com un conseller fiable del primer president del país, Ahmadou Ahidjo. Els col·legues en aquella època el defineixen com algú “lleial”, “discret” i “diligent”. També despietat: quan el 1982 Ahidjo el va nomenar successor i, per motius de salut, li va cedir la presidència, Biya es va aferrar a la butaca presidencial i no va fer amics. Poc després, Ahidjo el va acusar de voler instaurar un règim policial al Camerun i Biya el va assenyalar com el líder d’una conspiració per enderrocar-lo i l’expresident va ser condemnat a cadena perpètua in absentia .
La intenció de mantenir-se al poder té arrels profundes. El 2008 va impulsar una esmena constitucional per eliminar els límits als mandats presidencials, que havien estat introduïts durant el seu propi regnat. Malgrat les protestes que van esclatar arreu del país, el canvi es va dur a terme i des d’aleshores el president es pot presentar indefinidament.
El descontentament social per l’última tupinada electoral, les altes taxes d’atur (de més del 40%) o la inseguretat i repressió al nord i l’oest del país no semblen fer tremolar l’etern president discret. Per Michel-Roger Emvana, autor de la biografia de Biya, Els secrets del poder , la discreció del líder camerunès és una eina de poder. “ Biya fa una vida aïllada, cosa que deixa moltes preguntes sense resposta. Només treballa amb figures a l’ombra”.
Tot i que l’oposició va qualificar de “farsa” les eleccions, Biya comença el vuitè mandat consecutiu
Per Biya, la discreció i la mà de ferro són el secret per a l’eternitat.
