El fascinant joc de miralls entre la llum solar, la blancor dels edificis i les aigües de l’estuari del Tajo enlluerna el migdia lisboeta. Al barri del Chiado, a l’entrada del Largo do Carmo, una jove es fa una selfie amb un pal, amb la caserna de fons, allà on el 25 d’abril del 1974 va culminar la revolució dels clavells, la revolta esquerrana que va posar fi a 48 anys de dictadura.
Dins de la plaça, sota les amples ombres dels arbres, petits grups d’origen multinacional s’arremolinen al voltant d’una persona, un guia turístic, sovint proveït d’un micro. Just davant de la caserna de la Guàrdia Nacional Republicana que presideix l’àgora, una dona, una de les encarregades de conduir el recorregut per Lisboa, entona la més mítica cançó portuguesa, Grândola Vila Morena , de José Afonso. La lectura de la lletra a la ràdio va funcionar la matinada del 1974 com una de les contrasenyes del cop.
“O povo é o que mais ordena” diu la, per a moltes generacions, famosíssima estrofa. “El poble és el que més mana”, si ho traduïm. En el seu moment va resultar una utopia que es feia realitat, en especial per a les orelles d’aquella Espanya assedegada de llibertat, sotmesa encara al jou de l’autòcrata moribund.
La gentrificació i el turisme ocupen el Chiado i els ultres cotitzen a l’alça a la veïna Portugal
Va veure emergir a l’altre costat de la frontera ibèrica una “terra de la fraternitat”, de la qual es parla a la cançó. Avui, en canvi, Portugal és, des del punt de vista polític, que no des de molts d’altres, un espai de promissió per a la ultradreta, amb Chega, el partit del xenòfob André Ventura, ara mateix en situació de segona força parlamentària mentre el conjunt de les dretes ocupen el 68% dels escons.
Els turistes, anglòfons, escolten la cançó amb mirades que van de la fascinació a la sorpresa, passant per les que denoten que potser és una simple parada més del tour lisboeta. Malgrat algun gran cartell commemoratiu de la que va ser batejada com la revolució més bonica, ja que va acabar sense víctimes en les accions principals, no sembla que la del Largo do Carmo constitueixi una atracció estrella. A la botiga de souvenirs d’allà mateix, l’encarregada informa, amb una mica de menyspreu, que no té a la venda res relacionat amb la revolució, amb Abril, que l’anomenen els portuguesos. Ni tan sols una tassa amb un clavell vermell. L’ultra Ventura estaria encantat.
Les explicacions, en espanyol, anglès i portuguès, van cadascuna al seu ritme, fixat pel moment d’accés a la plaça. Al centre se’n pot sentir una en castellà que tot just acaba de començar. El guia narra l’accident fatal que va tenir el 1968 António Oliveira de Salazar, l’homòleg portuguès de Francisco Franco, si bé era un catedràtic d’universitat i no un militar africanista com l’espanyol. El va succeir un altre acadèmic, Marcelo Caetano, que va mantenir la suïcida aposta per conservar l’extemporani imperi colonial.
El capità Fernando José Salgueiro Maia va ser l’heroi que, amb la seva fermesa, va evitar el primer tret
Una mica més a la dreta, el relat es troba en els seus moments climàtics, els de l’arribada a la ciutat, d’acord amb el pla traçat pel major Otelo Saraiva de Carvalho, dels tancs comandats pel capità Fernando José Salgueiro Maia. Va ser l’heroi que, amb la seva fermesa, va evitar que es disparés el primer tret, al qual n’haurien seguit milers. Va possibilitar així que les boques dels fusells acabessin tapades pels clavells que va començar a repartir Celeste Caeiro, cambrera d’orígens gallecs.
Ara, quan la gentrificació i el turisme copen el Chiado i els ultres cotitzen a l’alça, el destacat periodista lisboeta Paulo Pena recupera, amb aquell fatalisme tan lusità, una frase d’abans de les eleccions del 1975 de Salgueiro Maia, que va refusar rebre tot honor per la seva gesta: “Si el poble vol anar a l’infern, és a l’infern cap a on anem”.
