Ha passat poc més d’un mes des que es va publicar La vida cañón ( Temas de Hoy) i el llibre ja ha envaït diverses esferes del debat públic. Mitjans, polítics i xarxes socials han criticat la conveniència de plantejar aquesta “guerra generacional”. Analía Plaza ( Tres Cantos, 1989) no sembla preocupada per les reaccions viscerals. Defensa que el seu assaig no és més que el retrat d’una generació i serveix per explicar la història de l’economia espanyola del desarrollismo , que va coincidir amb el baby boom (entre el 1957 i el 1977, però ella el delimita al 1970). La seva conclusió és que els boomers van tenir a la edat adulta unes condicions molt favorables per al seu desenvolupament vital, i això va permetre que el seu esforç tingués recompensa en forma de feines estables, accés a habitatges propis i pensions dignes. Pensa que els millennials , i en especial els Z, ho tenen més difícil per crear un projecte de vida.
Projectes de vida
L’estabilitat que van tenir els ‘boomers’ no la tenen els ‘millennials’ ni els Z”
Gabriel Rufián va ser entrevistat la setmana passada a La revuelta i David Broncano li va preguntar per l’habitatge, “l’únic tema polític que ens interessa”, amb referència als joves. Ho veu igual? És per això que es va plantejar escriure aquest llibre?
És el tema més important a Espanya ara. Però ja s’ha escrit tot sobre habitatge. No és el que em va portar a escriure aquest llibre.
Quina és l’arrel del problema?
Tenir un sostre per viure és un bé de primera necessitat, igual que menjar. I a una gran part de la població l’estan privant d’això. Passa perquè es pot especular amb aquesta necessitat tan bàsica. Donem per fetes la sanitat i l’educació públiques. No et diuen: sí, són un dret, però també un negoci. Però l’habitatge sí que aconsegueix negoci.
Escriure sobre la vida dels boomers és útil per explicar la crisi de l’habitatge?
És una manera de contextualitzar la situació de l’habitatge. I permet parlar de moltes altres coses de la història recent d’ Espanya.
Realment ha estat tan cañón la vida dels boomers?
Des del punt de vista material, ara ho és. Segons el Banc d’Espanya, són el grup de població més ric. Això passa en gran part perquè la taxa de propietaris entre els boomers és de prop del 75%. En canvi, entre els de menys de 35 anys, el percentatge de propietaris és al voltant del 30%.
Compara la vida dels boomers amb la dels millennials, que ara tenen entre 30 i 45 anys, i dels Z, que venen després. I conclou que ho van tenir millor els primers. Els boomers diuen que s’ho van guanyar treballant molt...
Esclar que van treballar molt. Però també s’han esforçat les generacions posteriors. I tampoc no és que passessin penúries. Alguns van començar a treballar amb 14 anys i no van poder estudiar; les que eren dones van ajudar en la cura dels germans petits. Sens dubte, aquesta etapa de la infantesa va ser pitjor en termes qualitatius de vida. Van tenir menys oportunitats de viatjar, d’accedir a la cultura o de tenir una visió més àmplia del món a través d’internet. Potser la seva joventut va ser menys divertida que la nostra, però van tenir moltes altres oportunitats més rellevants respecte al seu desenvolupament vital en l’edat adulta. La sensació d’estabilitat i pro- grés de què van gaudir els boomers no la tenen els millennials . Ni de bon tros els Z. En el còmput global, jo crec que pesen més les oportunitats materials. I concretament, l’accés a l’habitatge.
Al·ludeix sovint als mantres o idees preconcebudes que repeteixen els boomers...
A l’hora d’escriure el llibre em vaig adonar que, fins i tot havent entrevistat perfils molt diferents, tots tenen unes idees molt semblants. La principal és la de l’esforç i el sacrifici: “Hem treballat moltíssim i hem deixat de sortir a sopar per tirar endavant els fills i donar-los la millor educació. I si ells s’esforcen i se sacrifiquen igual, tindran un futur d’èxit”. Què passa? Que aquesta idea de meritocràcia es perd amb la crisi del 2008. I tot i així, em crida l’atenció que els millennials sí que són molt conscients de ser uns privilegiats. En canvi, no veuràs mai un boomer reconèixer que ha estat privilegiat per les condicions en què ha viscut. Amb el mateix esforç, un boomer va obtenir més recompensa de la que té un millennial . Em sembla evident.
Explica al llibre que gran part de la població està confosa respecte a com funciona el nostre sistema.
Molts pensen que van contribuir a una mena de guardiola i que aquests diners són allà esperant-los per cobrar la pensió. Però no: és un sistema de repartiment en què els treballadors d’ara paguen les pensions d’ara. Cal fer molta pedagogia sobre això. Que la gent ho entengui perquè pugui exigir als governs mesures per millorar-ho.
El canvi de valors dels joves té a veure amb el fet que tenen menys recursos econòmics que els pares a la seva edat?
Els boomers es van gastar els diners en una casa perquè podien; i els millennials es gasten els seus diners en lleure perquè és al que poden accedir, ja que a una casa no hi poden aspirar. Per què ens sembla avorrida la fórmula feina, família, piset, etcètera? Perquè per a molts és un projecte de vida impossible de dur a terme.
Només podrà prosperar qui hereti?
Passa als EUA, al Regne Unit i passarà a Espanya. Quina és la diferència? Que l’Estat de benestar a Espanya és molt familiarista. L’ Estat externalitza gran part de la protecció social a les famílies. I no es prenen mesures més radicals en habitatge perquè hi ha la inèrcia que la família ho solucionarà: bé tenint-te a casa fins als 30 o els 35; bé deixant-te diners per a l’entrada del pis, o bé quan es morin i heretis. Però aquesta idea té moltes esquerdes: primer, l’esperança de vida és molt alta a Espanya, de manera que aquestes herències potser arriben massa tard; segon, no s’ha revaloritzat el mateix un habitatge a Madrid que a Castella i Lleó, i tercer, potser aquesta herència fa falta per pagar les cures dels pares. I, llavors, aquest millennial que les veu venir acaba no veient res.
