De l’era de la postveritat a la postmentida

Una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”. Aquesta frase, atribuïda a Joseph Goebbels, ministre de propaganda del Tercer Reich entre el 1933 i el 1945, potser ja ha quedat antiquada. I de fet, és possible que avui ja no sigui necessari repetir una falsedat fins a la sacietat perquè arreli. La pregunta és: per què? Potser la veritat ha perdut prestigi? Hem quedat anestesiats davant la mentida perquè s’ha convertit en una cosa recurrent?

El context és tan poc encoratjador que per José R. Ubieto, psicoanalista i professor de la UOC, ja ni tan sols som a l’era de la postveritat, sinó que estem instal·lats en la postmentida. “La veritat i la mentida van unides, no és pensable el que és veritable sense el que és fals. En una mentida es demostra que hi ha una inexactitud fàctica, és a dir, no correspon amb els fets. I justament pots dir que és una mentida perquè això és inseparable de la garantia que ofereix la veritat”, explica.

Tot i això, aquest binomi entre veritat i mentida ha passat a millor vida. “A l’era de la postmentida, el que pesa són els fets alternatius. És a dir, el que és la meva veritat, i la meva veritat té un altre estatut, que és el de l’opinió, que s’ha convertit en un dret”.

Defensa que la veritat sempre compta amb una certa con­ven- ció social. “Acordem que el Barça va perdre el clàssic perquè vam veure el partit i entenem que ningú no va manipular les imatges”. Al contrari, els fets alternatius, sosté Ubieto, no n’admeten cap altre que garanteixi que això és així. “Ara, el criteri és: ‘jo soc el que dic ser’. Si dic que soc una dona, m’importa ben poc el que pensi la ciència sobre els òrgans sexuals, o l’administració sobre el registre civil en què estic inscrit...”. Lamenta que aquest plantejament –“que no és nou, només cal recordar la propaganda nazi”– serveix per a la sexualitat, el gènere, la religió, la pàtria... “Jo dic que he pacificat vuit conflictes i aquesta és la meva veritat”.

Què està provocant aquesta situació? Una cosa molt greu, segons el parer de Manuel Cruz, catedràtic de Filosofia Contemporània de la Universitat de Barcelona. “Si ens resignem que cadascú digui la seva veritat, això comporta que cadascú es tanqui en els seus convenciments. És un camí directe cap a una espècie d’entotsolament de l’individu en si mateix”. Precisament, Ubieto assenyala aquest “individualisme creixent” com un dels factors determinants pels quals aquests fets alternatius tenen èxit.

Una altra causa, que va de la mà de l’anterior, i que explica segons aquest psicoanalista el triomf de l’era de la postmentida, és la desaparició d’un ordre simbòlic, d’un conjunt de normes i convencions que, amb alguna diferència, acceptàvem en general i “que ha deixat pas al món del jo”. Assevera que això té a veure amb una desconfiança en el valor de la paraula, i no només dels polítics, també de les institucions. “Ja no n’hi ha ni una de sola que gau­deixi de crèdit: ni l’ONU, ni l’OMS...”.

De la mateixa opinió és Manuel Cruz, que afirma que abans hi havia elements d’autoritat que resolien el conflicte. Si alguna cosa era una invenció, hi havia una instància pública, per exemple, que ho desmentia. “Ara no, perquè la gent tampoc se les creu”.

Ubieto encara identifica un tercer factor que explica l’èxit d’aquests fets alternatius: les bombolles digitals. Ja no hi ha dues realitats, sinó una, diu. “Jo l’anomeno figital , amb efa, una contracció entre físic i digital. En aquesta realitat híbrida, hi vivim tots, passem d’un costat a l’altre sense adonar-nos-en”. Aquestes comunitats digitals, afirma, cada vegada es van polaritzant més (masclosfera o youtubers d’extrema dreta) i són exitoses perquè actuen com a màquines de produir sentit. “Per què ets així? Per què no tens sort? Per què les dones no t’estimen? I en un món com el nostre, on hi ha un grau alt d’incertesa, tot el que sigui produir sentit (la conspiració, per exemple, funciona per això) té èxit”.

Com es pot revertir aquest panorama? Per començar, diu Ubieto, cal recuperar la confiança en les institucions. “Els joves en desconfien perquè no els donen les garanties mínimes: un habitatge, una feina digna...”.

També cal tractar-los millor, afegeix. Denuncia que l’esquerra s’adreça als joves de manera cada vegada més negativa: violents, absentistes, addictes, autistes... “Els anomenen pels dèficits, que de vegades hi són, mentre que l’extrema dreta els diu una altra cosa: sou uns guanyadors; si us musculeu, seguiu criptobros i veniu aquí a defensar Espanya, sereu gent triomfadora”. Els ofereixen una versió menys punitiva que no pas l’esquerra, “que fins i tot els titlla de violadors; encara que la persona no n’estigui convençuda, acaba comprant aquest discurs perquè li convé més. I mentre els altres no li donin res, continuarà allà”, re­mata.