Un any després de la tragèdia de la dana, la pregunta no és ja què va passar aquell dia sinó què ha passat després. Com és possible que Carlos Mazón continuï allà, al mateix despatx, a la mateixa cadira, amb el mateix gest de normalitat, com si la catàstrofe hagués estat un malson, una tempesta més de les que el temps acaba per esborrar.
Com ho fa un cervell per suportar tot això sense trencar-se? Quins ressorts mentals permeten aguantar un any sencer de crítiques, de portades, de familiars trencats que et diuen assassí a la cara? Quina classe de cuirassa cal tenir per no enfonsar-se, per no caure en la depressió, per no rendir-se? Per diners, potser. Per mantenir la condició d’aforat, potser. O perquè al seu cap continua convençut que ho va fer bé, que la culpa és del cel i no de la terra. Que tot va ser mala sort, i no una cadena de negligències polítiques i tècniques.
Quins ressorts mentals permeten aguantar un any sencer de crítiques?
Però i què? Quan durant un any les crítiques han anat en augment, quan es visibilitza minut a minut la seva negligència, quan El Ventorro es converteix en símbol del menyspreu, en la sobretaula més famosa de la política espanyola del segle XXI que s’allarga mentre els morts encara no tenen tomba eixuta, quan ni els seus no el suporten, quan els familiars de les víctimes l’insulten davant dels Reis d’ Espanya, quan el seu cognom es pronuncia amb ràbia en cada tertúlia, a cada bar, en cada telenotícies... com s’aguanta tot això?
Lee tambiénUna altra manera de viure
Potser allà hi ha el misteri del poder. Aquell estrany verí que ho distorsiona tot: la realitat, la culpa, l’empatia. El poder anestesia i la por de perdre'l el fa addictiu. Un comença justificant errors, després negant-los, després creient-se la seva pròpia versió.. i al final, es convenç que dimitir és injust, que resistir és un acte de dignitat. Potser no és ni per orgull sinó pel pànic a enfrontar-se al buit que deixa la caiguda. Dimiteixes i ara sí que estàs sol, amb el silenci que pesa més que la culpa.
Mazón dimitirà, diuen, d’aquí a una estona. Potser ja ho està escrivint el seu gabinet però la seva resistència, més que política, ha estat psicològica: la incapacitat d’acceptar el fracàs, la por de mirar-se al mirall i reconèixer-se en tot el que tots ja veuen. Potser per això no va dimitir abans: perquè hi ha derrotes que només s’assumeixen quan el cos ja no pot sostenir la mentida, ni la ment.