Ainara, una noia de 17 anys, es vol fer monja. Aquesta vocació (tan rara a l’Espanya d’avui com normal era un segle enrere), desconcerta, si no irrita, a la seva família, formada per un pare irrellevant, atrapat en un negoci d’hostaleria que no acaba de rutllar, una tieta atenta, molt crítica amb la religió, una àvia dolça i missaire però que, espantada per una manera tan radical de prendre’s la fe, procura fer-li xantatge emocional (”Em deixaràs sola?”) i una xarxa de joves amistats que, sotmeses a les convencions actuals, no poden entendre la força del sentiment d’Ainara. La seva mare va morir i ella ha crescut amb aquesta ferida, que en marca el perfil: Ainara és una noia pausada, brillant en els estudis, silenciosa, que expressa amb una rara quietud existencial tant el drama de l’absència de la mare i la grisa inconsistència del pare, com la poderosa transformació interna de la seva vocació religiosa: una fascinació divina, inefable, que la jove actriu Blanca Soroa interpreta d’una manera que no puc sinó qualificar de meravellosa.
Estic parlant de Los domingos , de la directora Alauda Ruiz de Azúa. Un film literalment extraordinari (vull dir que és fora del comú) perquè, en plena polarització política i cultural, quan tot el que veiem o sentim sembla forçosament tenyit de blanc o negre, ens presenta amb molta delicadesa i amb tota mena de matisos vitals els diversos rostres d’un conflicte familiar. Davant la vocació monacal d’Ainara, uns reaccionen amb estranyesa i d’altres amb incredulitat, fatalisme o rebuig, mentre que ella ho viu amb un silenci expectant, però també amb contradicció (la relació amb un noi).
L’art no és un criat de les ideologies, sinó un mitjà per entendre’ns més bé
Tots els personatges responen a una tendresa compositiva que no els fa quedar ni bé o malament (com passaria en una narració maniquea), sinó que els presenta amb un gruix humà tan subtil com profund. Així descobrim que el pare tendeix a la mesquinesa econòmica i sembla que vulgui treure’s els problemes familiars de sobre, però també el veiem atent a una nova relació i esperançat amb un nova vida. La tieta atea, en canvi, es despreocupa molt dels afers econòmics familiars i té cura de la neboda sense mare, però és egoista amb el marit argentí i no pot entendre de cap manera la vocació monacal; al final, la incomprensió esdevé ressentiment. Tots els personatges tenen llums i ombres. No responen com titelles a un mecanisme ideològic que la directora ens vulgui imposar, no són personatges plans. Amb molt poques pinzellades, amb una deliciosa economia de recursos, Ruiz de Azúa aconsegueix que tots tinguin una psicologia matisada i contradictòria que els fa molts semblants i propers als espectadors. Parodiant Baudelaire, sembla que la directora ens digui: “Hipòcrita espectador, ets semblant als meus personatges, ets el seu germà”.
Lee tambiénElogi de la deferència
És curiós observar com els creients i els ateus se l’han volgut fer seva. Tanmateix, Los domingos no vol imposar una perspectiva favorable a la religió, ni tampoc la contrària. Potser sí que el tema tractat, tan diferent del que era habitual en el cinema d’avui, ja posa sobre la taula un hipotètic retorn a la religiositat detectat entre els més joves (com una prova més de la suposada onada que abandera el “Lux” de Rosalia). Però Ruiz de Azúa no pretén ni afavorir ni denigrar l’opció religiosa. No vol idealitzar o ridiculitzar la decisió d’Ainara de fer-se monja. No la vol ni aplaudir ni blasmar. Vol explorar, això sí, el seu desig de Déu, la seva vocació o, si es vol, l’enamorament de la noia per Déu. I vol també explorar com això afecta els seus familiars (que equival a preguntar: com afecta en societat una decisió tant a contra corrent?).
Ruiz de Azúa no ens vol fer un discurs ideològic, només ens vol explicar una història. Vol explicar-la bé per deixar que sigui l’espectador el que en faci la valoració ideològica (si és que tal cosa cal). A diferència del que ha estat l’art dels darrers decennis, un art de denúncia, polititzat, amb un biaix ideològic descarat, sovint fins i tot amb accent pamfletari, és un goig poder veure una obra del setè art neta de prèdiques i moralismes. Un film intel·ligent i delicat, de sobris recursos narratius, que ens recorda que l’art no és un criat de les ideologies, sinó un mitjà per entendre més bé la condició humana.