La responsabilitat de la presidència

A les famílies i amics de les 229 víctimes de la dana de València només se’ls pot oferir, un cop més, respecte profund i condol sincer. Cadascuna de les morts és una catàstrofe en si mateixa, que ni les paraules ni el pas del temps poden consolar.

Un any després, i vista la reacció, ja res podrà atenuar l’error del president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón. L’error de no haver previst la magnitud de la catàstrofe i de no haver previngut la població, l’error de no ser-hi i l’error de no reconèixer el propi error. No hi ha excuses ni reflexió possibles, només l’assumpció de responsabilitats i la dimissió. Hi ha moments en què la política no admet matisos: o s’està a l’altura o no s’hi està.

La ciutadania pot perdonar els errors, però no la deixadesa ni la manca d’honestedat

Encara ara, el que cal preguntar-se, en primera instància, és per què, davant l’evidència científica de la dana, la Generalitat Valenciana no va fer més. Per què no es va limitar la mobilitat, ni aturar l’activitat econòmica, ni avisar abans la població. La Universitat de València va suspendre tota l’activitat aquell dia, ho van fer empreses, clubs esportius i tota mena d’entitats privades. És una omissió massa greu, com és igualment greu si no es va actuar així per ideologia, per incompetència o per haver tret recursos dels serveis d’emergències.

Però en tot cas i al marge, en moments de gran emergència, l’agenda ha de desaparèixer i un president ha de ser-hi, presencialment i amb tots els sentits disponibles. És tan simple i tan profund com això. Perquè quan la gent pateix, és el mínim. I no és heroisme, és el deure més elemental de qualsevol responsable públic: garantir la vida i la seguretat dels ciutadans, perquè sense això no hi ha drets, llibertats ni prosperitat. El primer deure d’un president és moral més que polític.

No es tracta de comandar un dispositiu tècnic. Es tracta de donar confiança, cobertura i suport als equips professionals, i de ser al costat de la gent. Això és el que fan els bons alcaldes, que quan hi ha un incendi són els primers a arribar-hi. No apaguen el foc, però hi són. Acompanyen, donen la cara, faciliten, informen i ajuden fins on poden. I és aquesta presència, silenciosa i constant, la que dona sentit a la política. I cal recordar que, en la desgràcia de la dana, els alcaldes i els serveis d’emergències, així com els veïns i veïnes hi van ser.

S’hi ha de ser abans, ser-hi mentrestant i ser-hi quan tot ha passat, per acompanyar. La ciutadania pot perdonar els errors, però no la deixadesa de responsabilitats ni la manca d’honestedat i empatia. Pot comprendre els límits humans, però no la fredor. Quan s’han d’explicar tantes versions diferents d’un mateix fet, és que el que va passar no es pot justificar. Són actituds, a més, que allunyen les institucions de la ciutadania.

Presidir el govern del teu país és l’honor més gran i la més gran responsabilitat. És un pes immens, perquè t’obliga a respondre davant els teus conciutadans i a assumir les conseqüències de les teves decisions i de les que s’han pres des d’altres nivells de la institució de la qual ets el màxim responsable. I més quan hi ha pèrdues de vides. Una sola mort ja és massa. Dues-centes vint-i-nou, una tragèdia insuportable. Però el que encara és més greu és menystenir-ho amb els actes.

L’aniversari dolorós de la dana ha servit per tornar a posar Mazón i el seu partit davant del mirall. I no s’hi veu només un error puntual, sinó una pilota que s’ha anat fent grossa per desídia o per interès, i que evidencia una determinada manera d’entendre el poder.

Ofèn tot allò que evidencia aquest comportament: la banalització del deure i la indiferència davant el patiment. El que va passar i està passant al País Valencià hauria de ser una advertència per a tothom: o recuperem el sentit del servei públic i l’ètica de la responsabilitat, o acabarem convertint la política en una activitat sense ànima ni credibilitat.

Al País Valencià, i arreu, calen menys egos, menys lideratges desconnectats de la realitat, i més assumpció de responsabilitats.