Els ‘caucus’ de la dreta

Amb la seva recent victòria en les legislatives del seu país, Javier Milei és avui tècnicament l’epítom de la dreta autoritària. Ni un ultradretà, ni un feixista, sinó tècnicament “un estabilitzador” de nou encuny que connecta amb la urgència. Cap categoria del segle XX no explica de cap manera aquest fenomen. La motoserra de Milei connecta amb el ressentiment contra tot l’immediatament anterior, contra el peronisme de Kirchner , però també contra el mel·liflu Macri i aquella costa avall decadent a la qual els seus electors no volen tornar ni en pintura. És el vot de la ira, el maltractament i el ressentiment a la recerca d’una nova estabilitat que en altres latituds es manifesta contra el consens Obama als EUA, el republicanisme gaullista a França, el bipartidisme a Espanya i contra els herois i malvats del procés a Catalunya per igual.

El sistema democràtic no està sabent canalitzar el ressentiment que genera i que és a la base del reemplaçament de la vella dreta conservadora o liberal per la nova dreta autoritària. Milei ens explica amb la seva victòria, a més, que la dreta autoritària sap reemplaçar immediatament el vell per mitjà d’una política de cinc segons en què per vèncer cal capturar abans la urgència ciutadana. Com ha fet el MAGA, com AC a Catalunya i Vox a la resta d’ Espanya per a sorpresa de Junts i PP. Has de ser competitiu en cinc segons ( TikTok), per tenir 50 segons ( televisió) i ser mereixedor, potser, de 50 minuts d’atenció. L’era dels dúplexs de televisió amb Podem i Cs de fa deu anys ja no existeix. Allò de les ulleres de Pedro Sánchez és política de cinc segons.

La política autoritària persegueix, per tant, l’estabilització i només se la pot guanyar sent un altre estabilitzador. Per això, cal dominar la demografia, la tecnologia i la cultura i no només capturar la urgència, sinó fer un pas més: concretar-la. Com diria Pablo Iglesias , som davant el “ malmenorismo” davant la urgència capitalitzada per l’autoritarisme. Poc equip aquest del “mal menor” per guanyar La Liga.

En política, com en el futbol, fer gol té més a veure amb el control que amb el xut. I la badada aquí és generalitzada, ja que a Junts li està passant el mateix que al PP: o són dreta democràtica perfil Merz o són dreta autoritària perfil Weidel, però tot alhora és impossible. La frustració d’ Aznar al seu llibre Orden y libertad és esclaridora. I la roda del president Carles Puigdemont deixa moltes preguntes obertes. Tant Junts com el PP, podent ser influents al Congrés actual, s’han instal·lat en uns caucus de la dreta o primàries, dins i fora alhora, de resultats incerts.

Parlem clar: Puigdemont no és un autoritari, sinó un liberal i a més antifeixista. Aspira a una autonomia estratègica molt difícil en el seu caucus davant AC, ja que un 30% dels seus votants prefereixen Sánchez de president davant menys de l’1% que prefereixen Feijóo . No cal ser cap llumenera per entendre que no hi haurà censura perquè això de Junts seria llavors com la UCD el 1982. Ja es cuidaran de no aparèixer mai com els que van fer caure Sánchez, preferit a Catalunya per a president. Són entre dues aigües, el pragmatisme d’ Illa i l’autoritarisme d’ Orriols , podent escapar-se del caucus autoritari a través d’una cimera amb Sánchez que els ajudaria. Una cosa que després de la ruptura ja no és cosa del líder de Junts.

I el PP? S’acaba de ficar –sense entrar a la pròxima sortida de Mazón de la Generalitat Valenciana– en un carrusel d’eleccions que obre María Guardiola , presidenta d’Extremadura, i que podria desembocar en una nova captura estratègica de Vox al PP, almenys, de sis mesos, fins a l’estiu del 2026. Hi hauria un “efecte papallona” d’investidures fallides si el PP no aconsegueix majories absolutes, però, com fins ara, sí que sumen amb Vox. La investidura d’Extremadura, temptativament, seria a la precampanya de Castella i Lleó (19 de febrer presentació de programa, i el 20, votació) i la de Mañueco a la precampanya de Juanma Moreno a Andalusia. Un horror. Prou temps per al desgast de la dreta en tres comunitats convertides en la seva Iowa particular, mentre els socialistes observaran atònits pensant en les generals. En aquestes condicions de possible gran inestabilitat, la visita sorpresa de Sánchez a Waterloo continua sent una bona idea. Per apostar, de debò, per uns pressupostos o per convocar eleccions després dels caucus de la dreta.