Ha estat tradició posar adjectius a l’economia, tot i el seu tronc comú ( oikos-nomeia ; regles per portar allò que és propi, en traducció lliure). Els de gènere i desenvolupament són recents, i premonitori és el de l’economia de l’envelliment. No veig igual interès, però, en l’economia dels joves. Silents tots ells en l’espectre de l’anàlisi, de qui no té calés, ni a vegades feina ni casa on emancipar-se. Però l’esdevenir és a les seves mans. En efecte, dels joves depèn el futur. I el que l’economia els ofereix no és per tirar coets. D’entrada, s’han de formar, i els incentius a fer-ho –la prima de formació– per millorar el seu capital humà són, com a mínim, tènues. S’han de comprometre amb l’ofici. Contractes temporals, interinatges, de prova entorpeixen el seu compromís amb l’empresa, i així la lleialtat a la seva continuïtat, sense saber si sobreviuran. Una volta contractats, si és el cas, han de tenir, com a mínim, una retribució que iguali el valor de la productivitat marginal de la tasca que fan. I si la productivitat és baixa, perquè això és el model que els proveeix l’economia, alguns amb empenta emprenedora migraran, fent-se autònoms si els deixem, o portant talent a altres indrets. Entre els que comproven els pobres salaris rebuts, no pot estranyar el seu elevat absentisme: “Pel que em paguen, ajusto d’aquesta manera el cost unitari del meu esforç i l’hora treballada”. I si els demanem, com fan enquestes recents, sobre la seva disposició a pagar impostos, “ni parlar-ne, atès el poc que hi ha per a mi de la despesa social finançada”. I no cal dir que, políticament, no els parlem dels avantatges de la globalització. El seu interès propi comença per no supeditar-se al que diguin els mercats o un món global que veuen amb hostilitat, per molt que els diguem que, com més liberalització, més creació d’ocupació. A més, ells observen que, sovint, tot i crear molta ocupació, continua augmentant l’atur, tenint en compte per a qui són els llocs de treball generats. Contra la globalització i els nouvinguts, les afiliacions als partits ultra no deixen d’augmentar.
Les afiliacionsals partits ultra augmenten, en contra de la globalització
De sempre els joves han tingut un vector de preferències molt diverses (d’estils de vida, de música, d’estètica, de creences) que s’ha dispersat molt amb el vot entre partits, i sobretot, s’han situat en l’abstencionisme nihilista. És, així, molt difícil que els joves es comprometin a la solidaritat intergeneracional quan pensen que ells viuran pitjor que els seus ancestres. Cal, per tant, que en el balanç intergeneracional (i no només en l’intrageneracional) comencem, els economistes, a considerar els joves. Ho podem fer respectant regles senzilles de l’economia de sempre: la regla d’or de quan es justifica o no un dèficit públic que arrossegui deute a futur si la inversió que sufraga no té capacitat d’autofinançament; una regla que preveu una ràtio de benestar entre generacions respecte d’ingressos reals nets d’impostos i un augment dels beneficis de les prestacions públiques; garantir que cap situació a curt termini sigui acceptable si no és sostenible a mitjà termini. Sense aquesta redirecció, l’Estat de benestar actual està destinat a patir la revolta de joves que diguin “prou”.