La indignitat no té remei

Montesquieu deia que els oradors confonen sovint la profunditat amb la longitud. Carlos Mazón va fer un discurs que va resultar una mica llarg, però sobretot el que no va ser és gens profund. El pitjor va ser veure que va parlar més d’ell que de les víctimes. Va començar fent un balanç personal que ningú no li havia demanat, va eludir responsabilitats en la catastròfica gestió d’una dana que va causar 229 morts a la Comunitat Valenciana i va reconèixer com el més greu dels errors propis haver permès que es generessin tota mena de falsedats molt doloroses pel fet de no donar explicacions a temps.

Per cert, una de les qües­tions que continuen sense aclarir és què carai feia a El Ventorro durant gairebé quatre hores el dia de la riuada. Tampoc no va assumir les responsabilitats de qui havia d’alertar la població a temps i es va dedicar a atacar el Govern de Sánchez per gairebé tot, al més pur estil de la sentència italiana que diu: “Piove?, porco governo!”.

Mazón no va pronunciar la paraula dimissió en el discurs, però es va sobreentendre a l’expressar que “la reconstrucció dels danys causats per la dana requereixen una força especial que ni jo ni la meva família no tenim”. Quanta raó que tenia Mark Twain quan va insistir que es necessiten tres setmanes per preparar un discurs improvisat. Ignoro qui el va ajudar a redactar-lo, però no era un amic, ni tan sols un bon relator. El parlament va ser caòtic de principi a final, amb una apropiació inicial del Rei i un final surrealista en què va insistir que es va equivocar al permetre que s’instal·lés en l’imaginari social la idea d’un president aliè a l’emergència aquella fatídica tarda. Però és que no va estar mai al peu del canó, sinó en un reservat.

Shakespeare planteja a Hamlet el dilema moral entre raó i emoció. Pocs com el dramaturg anglès per utilitzar la consciència com a guia. Mazón va preferir Arniches que Shakespeare. El seu soliloqui va resultar una mica frívol, ja que va suggerir que no convocarà eleccions i es quedarà el temps que necessitin PP i Vox per posar-se d’acord en el nom del seu substitut. Va rematar el despropòsit demanant la baixa mèdica, per continuar com a aforat. Com si la indignitat tingués remei.