Lamentable de principi a fi. En això, Mazón ha estat coherent. En això, i en ser inoportú fins i tot per al seu propi partit, també ahir, amb la seva declaració institucional, un altre dia que el PP de Feijóo esperava com a punt d’inflexió enfront el govern: la compareixença del fiscal general davant del jutge. Però si alguna cosa ha caracteritzat Carlos Mazón durant el seu mandat, ha estat aquesta inoportunitat constant, que ha convertit cadascuna de les seves aparicions en una pedra més a la sabata del seu partit. Ni en el seu darrer dia com a president no dimissionari va saber ser oportú ni digne.
Des del primer minut, el seu mandat ha estat un exercici d’audàcia fracassada, com ho va avançar el seu pacte amb Vox, que fins i tot a Gènova 13 van veure precipitat. Això sí, per desgràcia de tothom, la seva gestió de la dana va marcar el punt de no retorn.
El final de Mazón, com la seva gestió, arriba tard, malament i sense convicció. Indigne
Aquella catàstrofe (229 morts, una comunitat devastada, la sensació de desemparament) va posar en evidència una gestió deficient i una comunicació caòtica. Vuit versions diferents sobre on era, contradiccions sobre els avisos, negacions i rectificacions. Les víctimes demanaven respostes. Ell oferia excuses. El que va seguir va ser un rosari de despropòsits que va culminar en els funerals d’Estat de fa pocs dies, amb Mazón allà convertit en persona non grata als ulls de tothom. Al PP, molts van entendre finalment que Mazón restava, i molt. Van ser els últims a adonar-se’n.
I ahir, quan finalment va comparèixer per donar “explicacions”, ho va fer a la seva manera: sense dir allò essencial. No va verbalitzar la seva dimissió, sinó que la va insinuar. No va assumir la seva responsabilitat, sinó que la va desplaçar. I ho va fer apel·lant, una vegada més, a allò “inimaginable”. Aquesta paraula, repetida diverses vegades durant el seu discurs, pretenia descriure la magnitud de la tragèdia que li va tocar gestionar. Però va acabar sent, paradoxalment, el millor adjectiu per qualificar el seu descrèdit polític: inimaginable per la seva extensió, per la seva poca traça, per la seva incapacitat d’entendre el moment.
Carlos Mazón, ahir durant la seva compareixença.
Perquè el que resulta realment inimaginable no és la dana (que els serveis meteorològics van advertir) sinó la desconnexió d’un president que, davant el dolor de la seva terra, es va parapetar en mentides. Allò inimaginable ha estat la seva manera de prolongar el mal durant un any, i de fer-lo persistir fins i tot el dia que s’havia de tancar el cicle.
Mazón ha fet de la inoportunitat un mètode. Inoportú en el pacte, inoportú en la tragèdia, inoportú en l’homenatge a les víctimes, inoportú ahir, amb les paraules triades i les descartades. La història el recordarà per haver encarnat la suma de tots els errors possibles. El seu final, com la seva gestió, arriba tard, malament i sense convicció. Tot malament.
Caldria apuntar, tanmateix, que això de Mazón seria del tot inimaginable si no fos que passa en una Espanya que vota, una vegada i una altra, individus així: polítics que confonen responsabilitat amb resistència, decència amb càlcul. Com Tàntal en el mite, condemnats (i condemnant-nos) a repetir l’error, a fregar sempre la regeneració sense arribar mai a tocar-la.