La vocació europeista de Barcelona ha fet que en diferents moments de la seva història més recent la ciutat hagi apostat per ser la seu d’organismes comunitaris o per ser reconeguda oficialment com el referent continental en diversos àmbits. Més d’una vegada –recordem la decepció que va suposar no aconseguir portar a la torre Glòries l’Agència del Medicament i la guerra de culpabilitats de baixa estofa que es va desfermar entre les formacions polítiques– aquestes aspiracions han acabat en fracassos que no han minat la voluntat de tornar-ho a intentar. Ara Barcelona té tots els números per convertir-se en la primera capital europea del comerç de proximitat. Sembla un vestit a mida d’una ciutat que ha elaborat una bona candidatura recorrent a una fórmula, la de la col·laboració publicoprivada, que pot semblar gastada de tan esbombada però que no té recanvi possible.
Cada cop costa més de veure les diferències entre el paisatge comercial barceloní i el de qualsevol altra ciutat
M’agradaria equivocar-me, però temo molt que l’obtenció d’aquesta distinció, si és que arriba, no servirà per revertir una involució que sembla imparable, una tendència que fa que cada cop sigui més difícil trobar les vuit diferències entre el paisatge comercial de Barcelona i el de qualsevol altra gran ciutat global. És veritat que, en la majoria dels casos amb penes i treballs, encara sobreviuen negocis especialitzats, que ofereixen qualitat en el producte i en l’atenció al públic. Celebrem quan una botiga centenària es mostra resilient a la pujada dels lloguers dels locals, als nous hàbits de compra i consum i a la falta de relleu generacional. Però és evident que Barcelona –i el mal de tots no ha de ser el nostre consol– està perdent identitat comercial: del comerç de proximitat hem passat al comerç de banalitat i a les seves múltiples manifestacions. Algunes són autèntiques mines d’or que atreuen com mosques a la mel, més pel que projecten que pel que en realitat ofereixen, públic local i, sobretot, forasters de pas o expats amb zero voluntat d’integració. Altres ocupen locals on, malgrat la forta inversió realitzada, no hi entra ni una ànima, cosa que porta inevitablement a sospitar els malpensats, entre els quals m’incloc, que es tracta de la tapadora d’un negoci d’allò més opac i molt més rendible. És la Barcelona dels brunches de torrada d’alvocat, formatge blanc i fulleta de ruca a 20 euros (això sí, molt instagramables i tiktokeres); dels no sempre especials cafès d’especialitat; de les cues per adquirir per menys d’un euro, i per descomptat per fer la foto, una porció de cheesecake que un youtuber va aconseguir fer passar per una delicatessen artesanal com no n’hi ha enlloc del món; dels establiments que satisfan aquesta obsessió sobtada per la manicura, el sushi o el ramen que s’ha apoderat dels éssers humans; de les clíniques d’estètica que acabaran fent bona aquella pregària del “ Virgencita, virgencita, que me quede como estoy”, o dels supermercats 24 hores que sorgeixen com bolets a tots els barris de la ciutat.
