Lux –que surt demà a la venda– és una obra coherent amb la personalitat i la creativitat de la seva autora, és a dir, una carrera caracteritzada pel criteri, la recerca i el desconeixement de límits a través de la música. Ja ho va fer amb El mal querer i Motomami , i en aquesta ocasió Rosalía fa un pas més amb una proposta que es pot qualificar d’arriscada però no de transgressora. Arriscada perquè la seva particular recerca del jo –i també del jo femení en general–, i de Déu en el convuls avui, la porta a traspassar convencions i gustos majoritaris, i ho fa en llocs atípics, com el religiós, el celestial, el diví. I, a més de conceptualment, Rosalía fa el salt sonor combinant sons clàssics –una orquestra simfònica, masses corals, pentagrames que evoquen Bach, Mozart o Vivaldi–, referències operístiques, tocs flamencs, pinzellades electròniques i 13 idiomes diferents. Musicalment no hi ha dubte de la influència de Björk com a principal referent, així com la importància del flamenc, en l’esperit, en les tonalitats vocals, en instrumentacions i en la presència d’ Estrella Morente i S ílvia Pérez Cruz. Conceptualment les seves cançons parlen sobre la pena, la ira, el dolor, el dol i l’amor, i també està inspirat, segons ella, “en dones, santes, en misticisme femení per tot el món”. Tot això per coneixe’s i saber el motor espiritual que la mou, i a través de la seva veu, més intensa i angelical que mai.