El retorn de Jamiroquai converteix el Palau Sant Jordi en la pista de ball més sofisticada

El cowboy de l'espai més popular va tornar en el Sant Jordi per a absolut gaudi dels seus seguidors barcelonins, que temps feia que no sabien res d'ell i que, com bons fidels, 17.000 d'ells van omplir el pavelló i van gaudir de l'ocasió de reviure aquelles èpoques de vigorosa joventut. Jamiroquai va revelar moltes de les incògnites creades al seu voltant amb aquesta arrencada de gira a la capital catalana, que va deixar un gran sabor de boca gràcies especialment a la nodrida col·lecció de grans èxits, encara que també a alguna novetat.

La formació britànica que va encapçalar el moviment acid-jazz als anys noranta, i que lidera el sempre carismàtic, però pintoresc Jay Kay, no s'ha prodigat gaire pels escenaris en els temps postpandèmia. Per això era esperat aquest The Heels of Steel Tour, gira de tardor europea que amb prou feines durarà un mes, i que va tenir el dia d'ahir la seva única data a la península. I va complir: la banda va caminar com mai, va encadenar els temes com si d'una sessió de dj es tractés, i, amb un públic entusiasta, intergeneracional y molt internacional, l'exercici de sana nostàlgia no va decaure en cap moment. A prop de les dues hores i mitja van donar per a molta ballaruca.

Jay Kay i els seus —amb formació renovada— no tornaven a Barcelona des del festival Cruïlla de l'any 2018, i el més comentat llavors va ser l'estat de forma del seu vocalista i alma mater. Aquesta vegada, tot i això, i amb els seus 55 anys a sobre, no només va mostrar una bona veu, sinó també una força y movilidad notable. Exhibint, doncs, bona cara i amb un colorista abillament —encara que potser menys estrafolari que antigament—, va arrencar amb una poc habitual (Don't) Give Hate a Chance, del seu sisè àlbum Dynamite, que va marcar el to de la vetllada des del principi. El Sant Jordi seria una discoteca gegant i ho va continuar sent amb un dels seus absoluts clàssics, una prolongada Little L d'aquell supervendes que va ser A Funk Odyssey, executada amb precisió quirúrgica .

Per al tercer dels temes, es van rebaixar una mica les revolucions i la banda va escollir un d'aquells temes dels primers àlbums, però també més que coneguts i vibrants per a l'incondicional, The Return of Space Cowboy. No podia faltar tractant-se d'una tornada als escenaris. La grada va corejar a l'uníson la tonada juntament amb les tres coristes. La comunió es mantenia així i també amb la següent, enllaçada sense respir, la generosa Dynamite (més de deu minuts, com molts dels temes). Jay Kay va aprofitar l'aturada per agrair a Barcelona la rebuda i anunciar, de passada, que l'any que ve hi haurà nou àlbum per satisfer “la gana” del personal.

El ritme va tornar amb Alright, un altre clàssic dels dos mil, alentit amb fermesa i elegància, i després de l'impasse de temes com Could 9 o la tranquil·la Tallullah, va presentar el primer dels temes que són material nou d'aquest misteriós disc que ha de venir. Disco Stays the Same, que així es diu, es va endinsar en una esfera inequívocament discotequera i més electrònica, amb la qual cosa el vocalista va aprofitar per estrenar un extravagant barret lluminós d'aquells marca de la casa. I tothom dret un altre cop.

Menció a part, la banda. Els deu músics van actuar com una màquina ben greixada i van oferir nivell interpretatiu i so sofisticat a un públic que agraeix que no només es tracti de preenregistraments ni sàmplers en temes curtets; sinó que soni el que hi ha, que l'slap electritzant s'apoderi del personal, que introduccions, interludis, desenvolupaments i medleys siguin complets —fins i tot, molt i molt llargs—, que el conjunt de percussió aixequi a les grades del seient i que, en definitiva, tot sigui al seu lloc per a una festa d'allò més estilosa.

Va mantenir la tensió Travelling Without Moving per tornar al passat dels anys noranta, i saltar així al segon dels nous temes, Shadow in the night, més disco inspirat en els setanta si això encara era possible. Però la grada va tornar a vibrar de veritat amb Canned Heat, rebentapistes del Syncronized, cinquè dels seus àlbums, i un altre de les cançons més populars. Ovació llarga. S'acostava el final i, després de les presentacions de cortesia i la també nova Queen Machine, les imprescindibles Cosmic Girl, Loove Foolosophy y irtual Insanity, que va ser el bis amb missatge reivindicatiu final,  acabaren de desfermar la bogeria i la disbauxa, perquè allò de tota la vida és el que tothom havia vingut a escoltar i ballar.

En definitiva, nit de festa infatigable, però amb groove i refinament. El Sant Jordi va perdonar amb escreix els anys d'absència i misteri. I, què carai, que s'ho va passar molt bé.