La victòria de Zohran Mamdani a Nova York ha tingut un fort impacte pel que suposa que un ciutadà socialista i musulmà s’hagi imposat a la gran capital que va veure néixer i créixer Donald Trump. Com ahir explicava Rafael Ramos a La Vanguardia , un altre musulmà, Sadiq Khan, és l’alcalde de Londres des de fa deu anys i té un índex d’acceptació molt important. El que és normal a Nova York o Londres no ho és a les nostres grans ciutats, on cal fer-se la pregunta de si els electors votarien avui com a alcalde de Barcelona, Madrid, València o Bilbao un ciutadà musulmà o d’una altra religió no catòlica.
Segurament Europa ens porta molts anys d’avantatge en aquest aspecte. El Regne Unit va tenir un primer ministre d’ascendència índia – Rishi Sunak–, i Escòcia, un altre musulmà com a cap del govern – Humza Haroon Yousaf–. Les grans onades d’immigrants al nostre país s’han produït més tard que en molts països europeus, però seria tot un signe de normalitat que hi hagués més dirigents polítics o líders socials que fossin d’una altra ètnia o religió. A Catalunya, costa de trobar asiàtics, musulmans o africans en càrrecs executius de responsabilitat. Sempre ens passa pel cap el cas de Chakir el Homrani, nascut a Barcelona i fill d’immigrants marroquins, que va ser conseller de Treball amb Esquerra.
L’esport acaba sent un precedent innovador del que després es consolida en la societat. No ens equivocarem si assenyalem avui Lamine Yamal com un dels futbolistes més admirats i estimats pels aficionats. Aquest jugador, nascut a Esplugues i criat al barri de Rocafonda de Mataró, és fill de pare marroquí i mare equatoguineana. Encara que no fa ostentació de la seva religió, respecta el Ramadà i es pot dir que segueix la tradició musulmana.
El que és acceptat de manera natural per a un gran jugador de futbol hauria de ser també admès per a un alcalde o cap de govern. Creiem que és només qüestió de temps que tinguem algun Mamdani al capdavant de les nostres ciutats. Seria una prova d’una integració reeixida.
