“He buscat posar en escena el monstre absolut que és la ciutat”

Quan rep La Vanguardia , Martín Caparrós està treballant a casa seva a la Sierra de Madrid davant d’un ordinador a què dicta si els dits, afectats per la malaltia neurodegenerativa que pateix, es resisteixen a teclejar. Des de la finestra, es veu un frondós jardí per on es passeja orgullosa i “desdenyosa” la gata Tita, protegida de la pluja un dia més aviat gris. “Al principi estava una mica preocupat per què passaria amb la meva prosa, però, en canvi, em dona gust escoltar el que vaig escrivint”, diu el periodista i escriptor abans de començar a parlar de la seva última novel·la, BUE (Random House), on la ciutat de Buenos Aires, “aquell monstre absolut”, és la gran protagonista.

Novel·la i crònica

Miro de buscar formes, noves o vellíssimes, que em permetin explicar millor el que vull”

Afirma que sempre li ha importat la música del que escriu. En aquesta obra hi ha una clara voluntat d’estil...

Sí, miro de buscar formes que em permetin explicar millor. La literatura és trobar formes noves o vellíssimes, tant se val. Un model estètic que valgui la pena per diferent, interessant, per alguna cosa. I, sí, voluntat d’estil és una cosa que crec que falta moltíssim en la literatura contemporània.

A la seva novel·la entremescla prosa i poesia, fragments breus i passatges llargs... Es planteja de manera diferent la creació literària i la crònica periodística?

No, gens ni mica, en tots dos casos la cura i la recerca amb la prosa són els mateixos. Un percentatge altíssim de la narrativa que circula és carrinclona, no hi ha preocupació per la forma. Jo vinc d’una època en què l’avantguarda va portar a un atzucac i gairebé es va deixar de banda. Però una cosa és això, l’ultra­avantguardisme, i l’altra resignar-se que tot sigui el conte d’un senyor gran a un nen. Ningú no pinta avui com Delacroix i, tot i això, hi ha moltíssims novel·listes que escriuen com Balzac, igual que fa 200 anys, i no passa res. A mi això sempre m’incomoda i per això intento coses com aquesta.

També en la no-ficció?

Sí, de vegades he trobat formes que m’han canviat més la manera d’escriure en les cròniques que no pas en les novel·les. A El interior (Malpaso), un llibre de viatges per les províncies de l’Argentina, em vaig plantejar anar més enllà del nou periodisme, basat en la novel·la negra i social nord-americana. No volia fer el mateix de sempre i vaig recuperar el procediment de recórrer a altres formes literàries, però amb un altre resultat: vaig incloure trams sencers en vers per explicar els paisatges, haikus per als perfils...

Altre cop la poesia...

Sí, com que soc un vell, vaig buscar en la poesia. Si hagués estat un jovenet, hauria buscat, no ho sé, a TikTok. Però és això, la idea de buscar, buscar, buscar...

El veritable creador, doncs, no s’avorreix.

Esclar. No crec que puguis fer el mateix que has fet vuit vegades. N’hi ha que es justifiquen dient que si el públic, els lectors, el mercat no sé què. I aquesta em sembla la pitjor de les justificacions possibles per a la mateixa covardia o incapacitat. Algú que va escriure fa trenta anys el mateix que ara és que hi ha alguna cosa que no ha fet a la vida.

I a BUE el personatge protagonista és la Ciutat, així, escrita amb majúscula. Però les ciutats no parlen... o parlen, en tot cas, a través de les persones que les habiten.

Sí, justament en aquest llibre he buscat una manera en què pogués transmetre més bé el que jo volia explicar i em va semblar que el caos de la ciutat, la multiplicitat agitada de la ciutat, necessitava una estructura que fos igualment múltiple, agitada, sorprenent de vegades, desconcertant altres, no ho sé.

Una manera complexa, que no posa fàcil les coses al lector...

Sí, he buscat una forma prou complexa per intentar, de molt lluny, reflectir aquesta complexitat que no es pot posar en escena, la del monstre absolut que és la ciutat.

És una novel·la feta de fragments, com un mirall trencat, amb salts enrere, a la història de Buenos Aires, de la família protagonista, i cap endavant, que s’ha de recompondre...

Tenia ganes de fer això, d’intentar explicar, efectivament, la ciutat, una de les meves ciutats, però sens dubte la que més m’importa, on vaig néixer, on vaig viure dos terços de la meva vida, la que més conec i amb la cultura que d’alguna manera em va formar.

Però BUE no es llegeix com una guia turística, cal submergir-se en la seva polifonia...

Sí. Un amic que la va llegir em va dir que li semblava que un no s’havia de posar a dirigir el trànsit, a ordenar-lo i donar-hi sentit i tot això, sinó més aviat deixar-se portar per la música.

D’una orquestra simfònica.

Sí. Deixar-se portar, tenir confiança i, bé, això, esperar que en algun moment les coses vagin encaixant. Sense la tensió d’això quin sentit té, com no sé el què, com no sé el com, si no gaudint del passeig. Les fitxes aniran caient on hagin de caure. Quan? Quan arribi el moment.

En el recorregut històric de la novel·la, que va de principis del segle XX a l’actualitat, es percep certa decepció...

Sí, la decepció existeix. Buenos Aires apuntava a finals del segle XIX i principis del XX a ser una de les grans ciutats del món...

Era gairebé com Nova York en aquella època.

Era la segona opció després de Nova York. Van arribar entre vuit i deu milions d’habitants entre el 1880 i el 1920.

I després tot aquest somni es va ensorrar, com la casa de la família protagonista.

Sí. Aquest és l’eix, la columna vertebral de la novel·la, la que s’ explica més ordenadament als capítols que parlen de la construcció i habitació d’una casa durant el segle XX. Aquí van apareixent les diferents etapes: com una ciutat va passar de ser una gran promesa a ser el que en queda.

Borges deia que se li feia conte, que no podia imaginar, un món on no hi hagués hagut Buenos Aires, avui una megalòpolis inabastable...

Sí, en aquella època Malraux va dir que Buenos Aires era la capital d’un imperi que no havia existit mai. Aleshores ho era, però ja no. I aquest suposat imperi fantasmàtic no existeix, ningú no s’ho creu...

Perviu, potser, en els poemes i els contes de Borges...

Sí, però la ciutat de Buenos Aires va fer una gran maldat a Borges. Va canviar el nom a un dels carrers que apareixen a Fundación mítica de Buenos Aires (“la manzana pareja que persiste en mi barrio: / Guatemala, Serrano, Paraguay, Gurruchaga”) per rebatejar-la en el seu homenatge. O sigui, que aquella illa de cases ja no hi és. Van convertir el poema realista en un altre que ha trencat la realitat.

El Buenos Aires d’avui, el que apareix a BUE , és una ciutat més violenta, i a la seva novel·la hi ha passatges molt sòrdids; no tem estetitzar la brutalitat?

Crec que cal veure com es fa. Hi ha dues pàgines en una novel·la meva de fa molt que es titula A quien corresponda (Anagrama) en què hi ha un text sobre la tortura que em sembla potser del millor que he escrit. I em posa en un compromís la idea que m’agradi, entre tants altres, un text sobre la tortura. Però alhora m’interessa això de buscar certa, diguem-li, bellesa en coses que són absolutament horribles, d’altra banda.

Del bell al sublim...

Sempre intento no adjectivar gaire, no sobrecarregar.