Gairebé cau en ple vol. Mauricio Hernández Norambuena, un dels guerrillers que va atemptar contra Augusto Pinochet, no va ser a temps d’entrar en el cistell blindat que penjava des de l’helicòpter per fugir de la presó d’alta seguretat de Santiago de Xile. Només va aconseguir mantenir-se d’una mà mentre el seu cos es balancejava xocant amb els murs del presidi. Va aguantar. Va fugir. La llibertat li va durar sis anys.
Però això és només una anècdota, del desembre del 1996. La resta de la seva vida és d’allò més moguda. L’explica l’escriptora xilena Nona Fernández (Santiago de Xile, 1971) a la seva novel·la Marciano (Random House). Està basada en fets reals, es tracta d’una novel·la amb força recursos narratius. No és pas un documental o un llarg reportatge. Això està reservat per als biògrafs stricto sensu.
Així que valori tenir al seu prestatge la feina de Nona Fernández. Té informació de primeríssima mà. Ha pogut construir la seva novel·la després de visitar i entrevistar en onze ocasions, durant quatre hores en cada una d’elles, Mauricio Hernández Norambuena, un dels principals guerrillers xilens que es va oposar a la dictadura. Des del 2020 compleix condemna en una altra presó d’alta seguretat a Xile.
Hi és per l’assassinat el 1991 del senador Jaime Guzmán i per un segrest un any després. Era reincident: des del 2003 havia estat engarjolat a Brasil pel rapte d’un publicista.
Mauricio Hernández és el comandant Ramiro. Així se’l coneixia al Front Patriòtic Manuel Rodríguez. Es va enfrontar a la dictadura de tan a prop que va arribar a prendre part en l’atemptat a Augusto Pinochet.
Al guerriller no li ha agradat el títol del llibre: “Crec que ell tenia la idea que seria molt més heroic”
Però el comandant Ramiro és un guerriller, un milicià, un fuseller, un revolucionari o un terrorista? “És un extraterrestre”, respon l’autora xilena potser justificant el títol de la novel·la, “perquè d’alguna manera conté tots aquests apel·latius”. Per a Fernández el comandant Ramiro és algú que es va formar a Cuba, que va disparar amb altres companys contra Pinochet... Aquell atemptat “va ser molt boig... en aquella època la dictadura era molt dura”. “I ens preguntàvem com era possible que no l’haguessin matat”, diu Fernández. Però tot i així, subratlla que a molts a Xile els va dotar “d’esperança”.
-D’esperança frustrada...
-Sí, però també d’alliberament d’energia, perquè era igual que no fos mort. No importava, ¡alguna cosa va passar!... Provar de fotre-li, que tingués por, el vell de merda (...). Va ser un moment d’una barreja de felicitat i de frustració. I de catarsi col·lectiva també”.
Sigui com sigui, per a l’escriptora Mauricio és molt més que aquests episodis violents, “Mauricio desborda. La dimensió que més m’interessava era la humana, perquè és un membre de família, és tiet, és germà... és un ésser humà i això m’interessava també reflectir-ho. I és un lector de puta mare”.
Nona Fernandez, escriptora , autora de 'Marciano '
Amb tot, l’autora assegura que en cap cas el llibre és una lloança a Ramiro. De fet, manté algunes tibantors amb ell evidents quan el va acabant el recorregut per la seva vida, sobretot pel que fa a les accions violentes que va protagonitzar, per aquells ajusticiaments del Front Patriòtic ja en democràcia, encara que fos una democràcia pactada amb la dictadura i que va afavorir la impunitat dels partidaris del tirà. Una impunitat que l’autora veu semblant a la que van gaudir molts a Espanya després de la mort de Franco.
“Mauricio desborda el episodis violents; la dimensió que més m’interessava era la humana”
Hi ha un altre factor de desacord entre Nona Fernández y el comandant Ramiro: Marciano , com a títol per al llibre, no li ha agradat al guerriller (tampoc pretenia Nona Fernández que li agradés). “Jo crec que ell tenia la idea que el títol seria molt més heroic”, diu l’escriptora xilena. Assegura que, malgrat haver llegit ell algun capítol, va tenir la impressió que el guerriller es creia que seria més un documental, “que quedaria molt bé al prestatge de no ficció, però no, té ficció, i té literatura”. “De nen, no sé per què, ja li deien ‘Marciano’. Perquè era un capgròs? Perquè tenia les orelles grans? No ho sé...”, assenyala l’escriptora.
Marciano està escrit de memòria. De la que Nona Fernández va poder rescatar de les seves notes a mà mentre conversava amb Mauricio. Però també està escrit gràcies a la memòria interessada del guerriller. L’autora assumeix que el que li va expressar pot ser tergiversat. Ha estat tan sol a la presó que ha tingut molt de temps per configurar la seva memòria per adaptar-la al relat que li interessa, admet l’escriptora. “D’algunes coses que m’ha explicat és molt probable que no sigui el que va passar, sinó el que ell ha decidit que va passar”, afirma Fernández, tot assumint que en algun passatge potser li va mentir. “Conscient o inconscientment, ho tinc força clar”.
