D’aquesta aigua no en beuré
A molt pocs de nosaltres –de fet, no conec ningú– se’ns acudiria demanar aigua de l’aixeta quan mengem en un restaurant. El gust, per a molts de nosaltres, horrorós de calç i clor ens dissuadeix d’exercir aquest dret legal: tot restaurant ha d’oferir aigua de l’aixeta gratuïtament i il·limitadament als clients. Però a qui se li ocorre autoinfligir-se aquest turment a la ciutat de Barcelona?
Ben diferents són les coses a França, on resulta molt habitual que la gent demani une carafe d’eau amb el dinar, que es combina (o no) amb altres begudes del gust de cadascú. El bon gust del líquid que brolla de la majoria d’aixetes franceses converteix en un caprici demanar una aigua mineral, un plaer afegit que estimulen algunes cartes d’aigües molt completes. Encara que, en realitat, ara és un establiment d’ Ourense, O Lar do Leitón, el que ostenta la més extensa del món, amb més de 150 opcions procedents d’una trentena de països i ampolles que van dels 2,30 euros fins als 17.500, ja que aquest és l’exorbitant preu de la japonesa Fillico, que s’extreu del subsol al peu de la muntanya Nunobiki, a Kobe, i se serveix en una ampolla que és considerada un article de joieria, amb ornaments d’or, plata i obsidiana. No és estrany que, en determinats cercles, s’estigui prestigiant cada vegada més l’ofici d’hidrosommelier.
El que resulta denunciable és que cada vegada més restaurants t’ofereixin aigua de l’aixeta filtrada i te la cobrin
Però el que resulta denunciable, encara que sigui legal, és que cada vegada més restaurants t’ofereixin, sota pretextos ecològics toscos, aigua de l’aixeta filtrada i te la cobrin, sense donar-te opció d’optar per una de mineral embotellada. Escric aquestes línies després de sortir de sopar, en un cèntric i freqüentat lloc (no intenteu reservar-hi per al mateix dia) on, malgrat oferir desenes de varietats de vi i més de cent plats, l’única opció de beure aigua és passar per l’adreçador del filtre, que tampoc no s’anuncia com a tal a la carta.
El millor tastador d’aigües que he conegut –quan era periodista precari i de carrer– va ser el (ja difunt) doctor Oliver-Rodés, a qui vaig entrevistar una vegada, al seu despatx de la rambla Catalunya. L’home que analitzava totes les aigües d’Espanya era capaç de distingir a cegues la marca del que estava bevent en cada moment. “És més difícil que amb el vi perquè l’aigua no té color ni gust, només pots guiar-te pel gust”, deia, orgullós. Tractar gent com ell em va fer sospitar ja de molt jove d’aquella dita de “no et fiïs d’aquells que beuen aigua”. Per al refranyer, no hi ha res com els embriacs.