Quan pensem en feines que podrien resistir la invasió alienígena coneguda com a intel·ligència artificial, n’hi ha una que solem oblidar. Ja sabem que si som pares responsables hem de dir als nostres fills que adeu a estudiar dret, comptabilitat o periodisme, coses així, i que es preparin per ser fusters, cuiners o perruquers, tasques que requereixen l’ús de les mans.
La també prometedora feina de què ens oblidem, encara que té una alta visibilitat i ofereix ingressos més que decents, és una que no requereix ni habilitat manual, ni estudis, ni tan sols experiència. Tant se val l’orientació sexual o la religió, si s’és home o dona, alt o baix, gras o prim.
Ho endevineu? No? És la política, estúpid.
Avui les possibilitats d’arribar de zero a cent en aquest terreny són millors que mai. Atesa la desil·lusió general amb els partits tradicionals les oportunitats abunden. I els exemples, també. El més recent, el jove musulmà Zohran Mamdani, elegit aquesta setmana per àmplia majoria com a alcalde de Nova York. Fa tot just sis mesos, ni els seus veïns no el coneixien. Avui, amb 34 anys, s’ha convertit en una celebritat global.
D’altres que van arribar en temps rècord del no-res a la fama serien Trump als Estats Units; Milei a l’Argentina; Meloni a Itàlia; Bukele a El Salvador; Ayuso i Abascal a Espanya.
Pot semblar que ser de la dreta ajuda, com més extrema millor. Però seria un error arribar a aquesta conclusió de manera definitiva. Hi ha oportunitats de feina a tots els bàndols. Mamdani és d’allò que als Estats Units en diuen “l’esquerra radical”, i el que a Europa en diríem el PSOE, o el Partit Laborista britànic. Trump va anar més lluny, of course, i va descriure Mamdani com “un llunàtic comunista cent per cent”. Gràcies, Donald. Mamdani va guanyar en bona mesura perquè Trump el detesta i a Nova York detes-
ten Trump.
Mamdani va guanyar en bona mesura perquè Trump el detesta i a Nova York detesten Trump
En general, m’atreviria a dir que per a un jove aspirant a triomfar en la política no és mal moment per posicionar-se a l’esquerra. Les solucions fàcils que ofereixen els de l’extrema dreta no solen donar bons resultats. Tampoc no solen ser bons gestors. Després de passar uns anys governant tendeixen a revelar-se com a incompetents (o llunàtics), la decepció reapareix i el pèndol passa a l’altra banda. Aquest és el problema que té Trump, a qui han clavat una garrotada en les eleccions d’aquesta setmana no només a Nova York, sinó en altres estats importants, com ara Califòrnia i Virgínia.
Però no se li ha de negar el seu moment de glòria al president taronja. Com tampoc no s’ha de negar que la recepta electoral que ell ofereix és eficaç, digna d’imitació per a qualsevol que vulgui registrar un triomf veloç en la política. De fet, en l’essencial, Mamdani el va imitar.
Els seus objectius són molt diferents, però els seus mètodes per arribar al poder no tant. Tres coses, bàsicament, totes de caire populista. Primer, s’ha de ser molt actiu a les xarxes socials, i com més provocador, millor. Segon, presentar-se com l’antídot a l’establishment, sigui el que sigui en determinat moment. Tercer, prometre molt. En el cas de Mamdani, resoldre en un tres i no res el problema que castiga totes les ciutats grans del món occidental, el de l’habitatge. I, de passada, que la seva alcaldia oferirà transport públic de franc a tothom. Sort amb això, i a veure si prospera on anteriors alcaldes d’esquerra a la seva ciutat van fracassar, però se la va jugar i, electoralment, va funcionar.
Els seus objectius són molt diferents, però els seus mètodes per arribar al poder no tant
Un altre consell per a algú que pugui estar albirant un futur en la política: és una carrera que, per arribar lluny, exigeix molta energia, o la capacitat de transmetre-la. Els coneixements, ser un administrador competent o saber expressar-se amb coherència no són tan importants com presentar-se com un candidat d’alt voltatge. El soroll és preferible a la llum. Cridar és més útil que formar frases serenes i clares.
Hi ha algú a Espanya que amenaci d’irrompre a l’escenari polític a l’estil de Mamdani, Trump o Milei? Doncs resulta que sí. Miriam González Durántez va revelar en una entrevista a The Financial Times aquesta setmana que està estudiant la possibilitat de crear un nou partit polític per enfrontar-se, segons explica el diari anglès, “als polítics corruptes dels partits dominants en què els fracassos alimenten el desafecte i l’extremisme”.
Temo molt que, per més lloables que siguin els seus objectius, la principal utilitat d’aquesta dona com a exemple per a un aspirant a triomfar en la política serà demostrar com no aconseguir-ho. Sé alguna cosa d’ella perquè és la dona de Nick Clegg, ex vice primer ministre liberaldemòcrata britànic. És una advocada val·lisoletana especialista en la Unió Europea que s’expressa amb singular claredat, intel·ligència, honestedat i mesura. O sigui, no és cridanera, té un coneixement clar dels límits del que és possible i és una defensora de la moralitat en la política.
Lee también“Res no és veritat i tot és possible”
Amb tot plegat, ja comencem malament. Zero populisme, zero disposició a fer promeses impossibles de complir i zero –o prop de zero– possibilitats electorals. Les seves virtuts serien admirables en qualsevol persona normal, però de limitat valor a l’hora d’aconseguir un bon càrrec al món polític d’avui.
En el seu cas particular, González Durántez té una limitació addicional. Després de deixar la política, el seu marit se’n va anar a treballar com a vicepresident responsable de relacions públiques de Facebook. És a dir, que va rebre una fortuna per ser el propagandista en cap d’una empresa que ha contribuït enormement a fomentar la polarització i corrompre els processos mentals de mitja humanitat, ajudant alhora a crear precisament les condicions que han permès l’ascens al poder dels farsants, idiotes, mentiders, lladres i demagogs que González Durántez pretén combatre. Llàstima perquè segur que té intencions nobles, però no voldria ser al seu lloc en un debat amb Pedro Sánchez sobre les relatives virtuts dels seus dos cònjuges.
Consell final, doncs, per a qui aquest article hagi servit com a incentiu per pensar en una carrera en la política. Tenir barra potser és, de tots, el requisit principal per triomfar. Però, llevat que siguis un geni del populisme com Donald Trump, no et passis.