‘Animal’
Està sent una de les sèries espanyoles de l’any, fins al punt que tindrà una segona temporada. Animal, creada per Víctor García León, explica la vida aparentment poc atractiva d’un veterinari gallec rural caòtic, pessimista, àcid i amic de dir les coses tal com ragen. La seva vida a la deriva l’obliga a acceptar feina en una botiga d’animals de cadena, dirigida per una neboda, exemple d’uns valors oportunistes i unes exigències de rendibilitat als antípodes del protagonista.
El més xocant de la sèrie, protagonitzada pel gran Luis Zahera, és el seu galleguisme militant. No només els actors principals tenen noms gallecs i parlen sovint en aquest idioma, hi ha personatges, com una ramadera, que utilitzen exclusivament el gallec. Els accents i la idiosincràsia rural i urbana de Galícia són part de la gràcia d’aquesta ficció.
El més xocant de la sèrie, protagonitzada per Luis Zahera, és el seu galleguisme militant
Animal, a banda d’entretinguda i divertida, és exemplar per exhibir la complexitat cultural espanyola. Polèmica per als que no entenen la convivència de dues llengües i tenen sempre la paraula catetisme davant qualsevol exemple de la pluralitat cultural i lingüística de l’Estat. La sèrie demostra, amb el seu èxit, que retratar un d’aquests territoris que reben tant menyspreu i atacs (sobretot des del Madrid DF) no va en detriment de l’èxit i que tothom sembla disposat a escoltar accents, paraules i realitats allunyades de les pròpies. La sèrie catalana Merlí ja en va ser una primera constatació, ajudant a fer que molts espectadors aprenguessin català per poder comprendre la seva ficció favorita aleshores.
Ara bé, mentre reia i m’entendria a parts iguals amb les aventures de l’Antón, la Uxía o la Sabela, em preguntava si la mateixa ficció sobre un veterinari a cavall entre Perafita i Vic, amb barreja de català i castellà i totes les variants locals de personatges tossuts, esquerps, barroers, entranyables i bona gent, semblants als que surten a Animal, tindria el mateix èxit i simpatia. I vull creure que sí. No en va un dels personatges, una nova directora desagradable i autoritària, s’entossudeix a anomenar Antonio al veterinari, que li recorda inútilment que el seu nom és Antón. Aquest capítol, a nosaltres, se’ns escriuria sol.