Conductes com la de Carlos Mazón aconsellen revisar amb sentit crític la llista de prioritats dels polítics amb càrrec públic. La convenció ens diu que la seva funció és representar els interessos de la ciutadania, des dels òrgans de govern de la societat, per tal de definir i instrumentar unes polítiques públiques que millorin la vida col·lectiva.
Malauradament, aquesta no va ser la prioritat de Mazón el 29 d’octubre del 2024, quan va prolongar quatre hores el dinar mentre València s’inundava i ell, com a primera autoritat valenciana, hauria hagut d’estar encapçalant l’acció institucional. Ni ho ha estat l’any llarg en què s’ha aferrat al càrrec, encadenant mentides i culpant els rivals, en un absurd intent de retenir el càrrec després de demostrar la seva incompetència. Un any en què, porugament i sistemàticament, ha eludit els familiars de les víctimes.
El de Mazón és un exemple prèmium de divorci entre un polític i la ciutadania a la qual es deu; un exemple d’interessos teòricament compartits, però de fet divergents; un frau als electors a qui va demanar el vot i després va desemparar.
Res de nou sota la capa del cel: la política té força de conflicte d’interessos, de vegades personals, disfressat de lluita ideològica i embolicada amb retòrica altisonant. Res de nou i a més, ara, quelcom freqüent, com comprovarà qui analitzi les prioritats que orienten els polítics del seu entorn.
Quina és, per exemple, la prioritat d’Alberto Núñez Feijóo? Tenint en compte la seva activitat parlamentària i la seva loquacitat mediàtica, Núñez Feijóo ha vingut a aquest món a desbancar el seu rival, l’actual president del Govern central, a qui acusa de totes les malifetes imaginables, fins a la data amb més acarnissament que fonament. I quina és la prioritat de Pedro Sánchez? Doncs mirar de tirar endavant la seva agenda progressista, cosa cada dia més difícil, atesos els bassals on es fica o als quals l’empenyen atesa la seva debilitat parlamentària. Això, i resistir en el càrrec (tal com ja va teoritzar sis anys enrere en el seu Manual de resistencia ) fins que s’esgoti la legislatura.
La bretxa entre administradors i administrats no s’ha d’eixamplar més
Quina és la prioritat de Carles Puigdemont? Sens dubte, la causa independentista. La qual cosa li permet afirmar que ell sí que pensa en els ciutadans... encara que només sigui en els que comparteixen el seu credo, excloent la resta. I quina és la prioritat de Salvador Illa? Segons va anunciar en la investidura, “unir i servir”. No és un mal programa: Catalunya ara està més assossegada i el pla d’ Illa se centra en les necessitats urgents dels ciutadans. Tant de bo les satisfaci o atenuï.
Potser amb aquests exemples n’hi ha prou per adonar-se que no tots els polítics atenen d’igual manera l’interès ciutadà. Però n’hi ha d’encara més vistosos. Verbigràcia, les prioritats de Trump: desmantellar la democràcia i substituir-la per un règim autoritari, mentre s’enriqueix amb molta barra i impunitat. O les de Putin, que, com que ja disposa d’un règim autoritari i atresora una riquesa enorme, són simular que pilota una gran potència. No insistirem en aquests dos casos perquè està molt clar que Trump i Putin anteposen els seus interessos als dels ciutadans.
Lee tambiénA la paperera, en silenci
Ni ens sorprendrem davant els interessos, pornogràficament evidents, dels tecnoautoritaris – Elon Musk, Peter Thiel, Alex Karp...– que diumenge passat descrivia aquí Francesca Bria, en un article aterridor, i que ja estan segrestant el poder als EUA. Si aconsegueixen els seus objectius finals –dominar el món, com els dolents de les pel·lis de James Bond– ja ni parlarem de prioritats, perquè els interessos ciutadans desapareixeran esclafats sota els seus.
Criticar els polítics és un esport favorit dels ultres i un exercici de risc per a la societat. També és un deure cívic. La bretxa entre administradors i administrats no s’ha d’eixamplar més, i si s’eixampla cal respondre-hi plantant cara. Ho va dir un pare de la pàtria com Thomas Jefferson: “Una petita revolta no va malament de tant en tant”. I ho han demostrat els familiars de les víctimes que han pressionat Mazón fins a fer-li dir: “No puc més”.