Efectes negatius de la norma del 30%
Des que el setembre del 2018 l’Ajuntament, llavors encapçalat per l’alcaldessa Ada Colau, va aprovar la norma que obligava a reservar per a habitatge de protecció oficial el 30% de les noves promocions i de les grans rehabilitacions d’edificis a Barcelona, el nombre de nous pisos destinats a aquesta finalitat social i ja acabats es redueix, fins a finals d’agost de l’any en curs, a 31. És a dir, en set anys, el fruit d’aquesta norma, aprovada, segons els seus impulsors, per contrarestar la influència de l’especulació en un mercat immobiliari marcat per la difícil accessibilitat a l’habitatge, ha generat poc més de tres desenes de nous pisos. Una xifra sens dubte insuficient.
És obvi que per aquesta via no contribuirà en gran manera a atenuar el problema de la falta d’habitatge a Barcelona. Un problema que els ciutadans d’aquest país presenten com una de les preocupacions més importants, si no com la principal. Tot i això, la norma continua avui en vigor.
A finals de juny d’aquest any vam publicar un editorial sobre aquesta qüestió, apressant PSC i Junts, que amb 10 i 11 regidors, respectivament, poden sumar una majoria absoluta al Consistori barceloní, a modificar la norma que ens ocupa. Perquè si bé és veritat que tenia un suport majoritari quan l’Ajuntament presidit per Colau la va implantar, no ho és menys que els suports s’han anat retirant, i que ara només hi fa costat de manera inequívoca BComú.
La reserva a Barcelona de pisos socials en noves promocions només ha aportat 31 habitatges
Dèiem llavors que les negociacions entre PSC i Junts, després d’haver estat a prop del pacte, van naufragar, motiu pel qual la norma continuava vigent, fins i tot malgrat que els dos partits proposaven de derogar-la en el seu programa electoral del 2023. Ara es confirma, gràcies a la dada continguda en la primera frase d’aquest editorial, que aquesta norma no només no contribueix a alleujar el problema de la deficient accessibilitat a l’habitatge, sinó que l’agreuja.
Els promotors immobiliaris i els arquitectes consultats coincideixen a assenyalar que el 30% va propiciar una sobtada aturada al sector de la construcció d’habitatges, de la qual no s’ha recuperat. Amb aquesta regla, diuen, els seus plans de negoci no quadren. I, a més, esmenten altres qüestions que, a parer seu, abonen la inseguretat jurídica en què diuen que operen. Entre les quals, les declaracions de zones tensionades, que permeten congelar els lloguers per afavorir els més necessitats; la intenció de l’alcalde Jaume Collboni d’eliminar els pisos turístics; el recent anunci de Salvador Illa, president de la Generalitat, sobre la possibilitat de limitar les anomenades compres especulatives; la pujada de tributació als compradors estrangers, etcètera. Totes aquestes mesures, teòricament positives per a aquells que troben més dificultats per accedir a un habitatge, també poden tenir efectes negatius sobre el sector de la construcció i, per tant, sobre la disponibilitat d’habitatges.
Com apuntàvem, el problema de la baixa accessibilitat a l’habitatge és ara mateix un dels principals problemes de la societat espanyola, i així ho perceben i expressen una majoria dels ciutadans. Això obliga tothom, començant per les administracions, a prendre mesures pal·liatives. I, amb el mateix motiu o encara més, a corregir les iniciatives quan són contraproduents. Per exemple, la del 30%.
Creix la pressió al sector de la construcció perquè es revisi aquesta mesura
El dèficit d’habitatge públic protegit a Espanya és enorme. El nombre creixent de persones que viuen soles al seu pis, la progressiva afluència d’immigrants o les dificultats econòmiques dels més joves són factors que contribueixen a agreujar el problema de l’escassetat d’habitatge. Però determinades polítiques públiques tampoc hi ajuden.
El juny passat alertàvem en aquesta pàgina sobre la urgència d’intervenir-hi. A Barcelona, insistim, la derogació de la norma del 30% seria factible amb un acord PSC- Junts. Les relacions entre els dos partits no passen ara pel millor moment, després de la ruptura de negociacions anunciada recentment per Carles Puigdemont. En tot cas, es fa difícil explicar que Junts i PSC anteposin de facto els seus tacticismes a l’interès dels ciutadans. És veritat que el problema de l’habitatge a Espanya difícilment es resoldrà sense un pacte nacional entre tots els actors, públics i privats. Però també ho és que qualsevol iniciativa que afavoreixi la creació d’habitatge s’ha d’impulsar de manera decidida.