Maria González Araiza té 14 anys i estudia tercer d’ESO en un institut públic de Sarrià-Sant Gervasi. Es declara feminista i bisexual. Ha estat molt abocada a les protestes propalestines, fins al punt que va discutir amb un professor que qüestionava l’ús de la paraula “genocidi”. L’irrita sentir a classe en boca d’alguns companys que “Franco no era tan dolent” i que pagar impostos no serveix per a res.
Pau de Gea té 16 anys i estudia primer de batxillerat en un centre concertat religiós de les Corts. Solia portar clauers amb la bandera espanyola, però ja no. Escolta Federico Jiménez Losantos i li agraden alguns vídeos de Vito Quiles i Roma Gallardo. Avui dia, no votaria ni Vox ni el PP, tot i que en comparteix alguns dels posicionaments. Fa poc ell també va tenir una enganxada amb un professor que li va retreure l’actitud qüestionant els casals de l’Ajuntament. “Jo vull fer vòlei normal, no vòlei LGTB”, li va dir.
La Maria i en Pau no són estereotips demogràfics, són dos adolescents de carn i ossos amb especial habilitat per al debat polític. Tot i això, també encaixen amb alguns dels perfils que
dibuixa la demoscòpia els últims anys i els que també observen
cada dia els docents. La política sempre ha estat present a la
secundària, en altres èpoques marcada per fites com el procés,
i ara es presenta a les aules dels centres educatius amb una forta divisió mediatitzada per influencers de la política que tenen
en els adolescents un públic fonamental i amb moviments molt més ràpids que en altres èpoques.
Aquesta adolescent que va sorgir amb ‘La Manada’ i els primers 8-M ha decidit que és millor no badar boca
Patricia Martínez Cueto, professora de llengua i literatura espanyola en un institut públic d’una zona rural asturiana, va ser periodista abans que docent. “Em va tocar cobrir la presentació de Vox com a partit a Covadonga. Els meus caps no em van donar ni mitja pàgina, no es va veure com una cosa rellevant. Si m’arriben a dir llavors que una dècada més tard els nois joves s’identificarien amb aquest partit, no m’ho hauria cregut”. Martínez nota un “constant rebuig de les polítiques de gènere, a més de racisme, homofòbia i crítiques a l’Estat de benestar. Això últim arriba a perfils de tota mena i de tots dos gèneres”.
També ha vist diluir-se una figura que va despuntar en tots els centres educatius, conforme a un perfil com el de Maria González, el de la noia feminista molt combativa disposada a entrar en totes les disputes. “Aquesta adolescent més guerrera que va poder sorgir amb les protestes de La Manada i els primers 8- M ha decidit que és millor adoptar perfil discret i no badar boca”, creu la professora.
Naomi Beinart, una estudiant de secundària dels Estats Units, va batejar aquest perfil de la noia que calla davant d’un alumnat masculí molt crescut i amb actituds retrògrades com la “nova noia chill ” en un article recent a The Guardian . Explica que al seu institut les dinàmiques han canviat des que va començar el segon mandat de Donald Trump. Els nois se senten més lliures per fer comentaris misògins, racistes i capacitistes i les noies callen per no ficar-se en embolics. “Una companya a qui l’hi vaig preguntar va dir que no volia ser coneguda com una d’aquelles noies super woke perquè, si no, els nois no et prenen seriosament”, escrivia.
“M’he sentit adoctrinat en el feminisme”, assegura Pau de Gea, estudiant de batxillerat
Aquest fenomen també ha arribat, amb matisos, a les aules espanyoles i catalanes. El sociòleg Stribor Kardelis és un dels investigadors que s’encarreguen d’elaborar el baròmetre de gènere que publica cada any la Fundació Fad Joventut, que els últims anys sempre dona titulars que apunten a la deriva dels homes joves cap a posicions políticament autoritàries i negacionistes de la violència de gènere. Kardelis ara filtra les dades que formaran l’informe de l’ Observatori de Gènere de la joventut espanyola del 2026, però ja ha vist despuntar algunes tendències innovadores: que les posicions que banalitzen o neguen la violència de gènere s’estabilitzen en els nois després d’anys de creixement (el sociòleg creu que és perquè ja han tocat sostre), però es redueix el percentatge de noies que es consideren feministes. “Això moltes vegades no és perquè no estiguin a favor de la igualtat o que no considerin importants lluites per polítiques igualitàries, sinó que es duplica el percentatge de no ho sap, no contesta. Creiem que és perquè el terme s’ha atacat tant des de discursos reaccionaris i d’extrema dreta que ha generat molts dubtes. Creixen les persones que prefereixen no posicionar-se”. És a dir, les noies i nois chill .
“El discurs que assenyala que el feminisme no cal, que s’ha perdut la presumpció d’innocència o que els homes estan desprotegits està tan normalitzat a la manosfera que acaba pol·linitzant i afecta tant nois com noies”. Maria González, l’adolescent de Gràcia, té un altre nom per a les noies chill , un que circula molt en la retòrica digital, les noies pick me (escull-me), que detecta als passadissos de l’institut i que defineix com “les típiques noies que deixen malament altres
noies només per quedar bé amb els nois”, per exemple, censurant-ne la conducta sexual.
Els adolescents que cursen ara la secundària van créixer fent murals del 8- M a primària i assistint a tallers sobre consentiment, actituds possessives en la parella i acceptació de la diversitat en tots els vessants. A alguns això els ha generat aversió, fins al punt que hi ha docents que defensen i programen aquesta mena d’activitats als centres que ja han arribat a pensar que són contraproduents. “De vegades m’ha fet la sensació que s’ha frivolitzat, s’ha celebrat el 8- M pintant una pancarta de color lila i s’han tractat temes profunds banalment. Això ha pogut legitimar el rebuig natural que ja tenien alguns per discursos que els arriben des de les xarxes”, creu la Clara, una professora d’ història que prefereix no donar el seu cognom i treballa en un institut públic a Lleida.
“Els adolescents ens mostren de manera explícita les nostres contradiccions”, exposa Miquel Missé
“Jo, sens dubte, m’he sentit adoctrinat en el feminisme”, diu Pau de Gea, l’alumne de Batxillerat. “Un dia un noi de la meva classe va dir que una nena era guapa i el mateix dia a la tutoria ens van posar un vídeo sobre assetjament sexual a segon de l’ESO. Em va semblar una exageració. El feminisme és essencial, però segons com es porti es criminalitza els nois”. La disjuntiva és perversa: exposar els alumnes a idees que els repel·leixen i arriscar-se que fugin en direcció contrària, o no exposar-los gens ni mica i que les no arribin a escoltar mai.
El debat, fins i tot el debat elevat amb adolescents, és possible. Ho creu i el posa en pràctica sovint el sociòleg Miquel Missé, que coordina l’espai Un Matí Amb al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Consisteix a portar alumnes de secundària a xerrar amb pensadors de primer nivell. Hi han passat escriptores com Maggie Nelson o Lea Ypi, l’antropòloga Rita Segato i la filòsofa Carolin Emcke, entre molts d’altres. Aquestes trobades surten sorprenentment bé. Missé valora especialment l’alumnat dels centres anomenats d’alta complexitat, que són “més flexibles”, acostumats a escoltar i parlar moltes llengües, de l’urdú al tagal, i a conviure amb diversitat religiosa i geopolítica.
“Diria que els adolescents ens escolten, miren tot el que fem, i nosaltres els escoltem menys. Són un mirall interessant de la nostra societat. Evitaria agrupar-los com a generació. Mostren més explícitament les nostres contradiccions i les expressen amb més vehemència, però no són diferents de la resta de la societat”. Missé també adverteix de la paradoxa: “No parem de dir que són més oberts i, amb la mateixa intensitat, que són més conservadors i que estenen a posicions autoritàries. El més probable és que totes dues coses siguin veritat”. En aquestes sessions, els pensadors convidats solen fer servir un to més pedagògic i dialogant del que fan servir a les xerrades amb adults, i, després d’escoltar tota mena de calamitats sobre canvi climàtic o derives polítiques catastrofistes, hi ha una pregunta que se sol repetir des de la grada: “Hi ha esperança?”. “Sempre és inquietant sentir-la dir a una persona de 15 anys”, assenyala el sociòleg.
Una altra tendència generalitzada: l’obsessió per aconseguir diners fàcils
Un altre dilema que es plantegen els docents cada dia és com i on treure segons quins temes. “La Lomloe t’exigeix ser políticament neutral a classe, només pots tocar temes polítics si l’objectiu de la sessió és parlar de drets humans, igualtat o ciutadania”, assenyala Andrea Guerra, que ha fet classes a l’ESO, batxillerat i FP en diferents centres concertats i privats de Barcelona, sempre de l’àrea d’ humanitats, i ha vist de tot. La primera vegada que va sentir la paraula “ feminazi”, recorda, va ser en boca d’un alumne de 15 o 16 anys, que la feia servir en cada frase.
“He viscut moments compromesos –explica Guerra–, amb alumnes dient coses com ara ‘hi ha massa moros’ davant d’alumnes musulmans”. La Clara, la docent de Lleida, també s’ha trobat en escenes semblants que, d’entrada, la van sobtar. Alguns dels alumnes, fills de migrants, van defensar les batudes antiimmigrants de Donald Trump. Les trobaven justes i necessàries. “També m’he trobat discursos molt agressius sobre els menors no acompanyats d’alumnat d’origen marroquí”, diu.
Les dues professores, com també la resta de docents consultats, coincideixen en el fet que ara mateix “el que és radical és ser d’extrema dreta”, com assenyala Andrea Guerra. “Jo vaig néixer el 1982 i quan anava a l’institut coincidia amb perfils d’esquerra més radical, companys que portaven mocadors palestins. Això ha desaparegut. Pots trobar perfils feministes o LGTBQI forts, a tot estirar”. Ella té identificat una classe d’alumne, sempre de gènere masculí, molt disruptor a classe, “que parla com un falangista dels anys trenta i sempre vol tenir l’última paraula”. Sent que aquesta mena d’alumne, que sovint ocupa una posició de lideratge a la classe,
es diverteix especialment desafiant una professora que és dona i “de perfil feminista”. Davant d’aquest panorama, el seu mètode és introduir temes de manera lateral i sense opinar més del que calgui, intentar
arribar fins al franquisme al temari d’ història i parlar, per exemple, de la repressió en la dictadura, que molts desconeixen o minimitzen.
L’altre punt en què coincideixen tots els professors i que confirmen les dades que recull Stribor Kardelis és l’obsessió molt generalitzada amb els diners fàcils, la idea que els impostos són un robatori, i l’Estat de benestar, un muntatge innecessari. Tot això redunda en un menyspreu extra cap al docent, que consideren un fracassat social pel sou molt allunyat del d’un youtuber amb Lamborghini i codi postal andorrà. Andrea Guerra ho resumeix: “De vegades em diuen: ‘P rofe, jo em faré ric a internet, ja et vindré a buscar’”.