Pedro Sánchez, malgrat la ruptura de Junts, continua amb la clau a les mans, especialment la que dona accés al cofre del tresor, que és una economia en alt creixement. Els més crítics amb l’Executiu han destacat que l’anunci del partit de Carles Puigdemont accentua els problemes d’estabilitat política i fa encara més difícil la supervivència de la legislatura. Els socialistes, per la seva banda, repliquen que les coses estan més o menys igual que abans, potser una mica més complicades, però que conduiran la legislatura fins al final, l’estiu del 2027, aplicant dosis més altes de paciència i negociació.
La posició dels independentistes successors dels convergents té la virtut que permet a tots els implicats sostenir el discurs amb més o menys raons. Els que volen fer caure Sánchez, el PP d’ Alberto Núñez Feijóo o el Vox de Santiago Abascal, poden adduir que disposa de menys suports parlamentaris i que, per tant, encara és més “il·legítim” i ha de convocar noves eleccions.
Sánchez ha volgut dir que no canvia res, ja que des del primer dia ha hagut de suar la samarreta per aconseguir el suport parlamentari de Junts. Amb sort variada. Algunes vegades, a favor; d’altres, com els pressupostos de l’ Estat, en contra. Amb un desgast visible davant l’opinió pública i un cansament enorme als equips governamentals encarregats d’assumir aquestes negociacions, sempre dures, desagradables i, moltes vegades, fallides.
Als de Junts, el doble anunci, per si hi havia dubtes, després que Puigdemont ho digués a Perpinyà, els seus diputats al Congrés van repetir l’obra, en aquest cas, amb la llista de lleis que estava pendent i a què no pensaven donar suport, els ha permès fer molt soroll i deixar clar que no volen saber res de Sánchez.
Els rècords de la borsa no es tradueixen sempre en millores per als ciutadans
I d’això es tractava, en essència, per a ells. La seva proclama ja no té marxa enrere, això els passaria una factura descomunal i transmet que consideren les relacions amb Sánchez radioactives en termes de les conseqüències sobre les seves relacions amb els electors.
Però han escenificat aquest nou pas de la pressió política de manera que el futur de la legislatura continua en mans de Sánchez, atès que no poden trencar amb l’Executiu per passar-se a l’altra banda, és a dir, afegir-se a una moció de censura del PP i Vox. Si el primer incompleix, a parer seu, compromisos, els segons van en direcció contrària. Votar amb ells la censura seria més suïcida que continuar amb Sánchez.
També posa de manifest d’alguna manera que Puigdemont ha arribat al convenciment que les possibilitats que se li apliquin els beneficis de l’amnistia són gairebé inexistents: sempre hi haurà alguna argúcia judicial que el mantingui als llimbs de Waterloo.
La clau del tresor continua en mans de Sánchez després del moviment de ruptura de Junts
Esclar que aquest moviment de ruptura priva Junts del que ha estat els últims dos anys el seu principal actiu i l’ha situat al centre de l’activitat política: el paper clau dels seus set diputats al Congrés. Especialment en l’àmbit econòmic. Única font de potència de foc de la seva activitat institucional. Ara li pot passar ara una cosa semblant a quan la formació independentista va decidir abandonar el govern de Pere Aragonès, l’octubre del 2022.
La pregunta ara és si Sánchez pot efectivament resistir a la Moncloa els gairebé dos anys que queden fins als pròxims comicis, si no hi ha avançament electoral. Divendres des del Brasil va reiterar que no es planteja convocar eleccions i que seria el 2027. També va explicar quin era el seu principal argument per continuar: la fortalesa de l’economia, un creixement molt per sobre de la resta dels socis de la UE i que disposa del reconeixement de tots els organismes internacionals rellevants.
Després d’aquest escut, va voler dir el president, la impossibilitat d’aprovar els pressupostos no és prou argument per provocar turbulències polítiques, com unes eleccions, en un moment econòmic que Espanya no ha viscut mai els últims 45 anys, segons la seva entusiasta anàlisi.
Realment, les dades són bones, però la conjuntura política no facilita que s’interpretin amb prudència, cautela i l’enfocament crític que sempre requereix la responsabilitat de l’Executiu.
Sempre sense oblidar que les dades agregades, macroeconòmiques, tenen poc a veure amb la prosaica realitat material dels ciutadans, especialment dels més humils. Les grans empreses, l’Ibex, la gran banca, efectivament viuen un moment esplèndid, amb beneficis creixents i projectes d’ampliació d’activitat que només esperen una actitud més complaent de l’Executiu per avançar.
Però deixar-se dur per l’eufòria pot enfurismar qui ho continua passant malament i no arriba a final de mes; una situació força comuna i amb tendència al creixement. Si el Govern central s’obstina que tot és color de rosa, acabarà alimentant la fàbrica de populisme que assetja arreu d’Europa.
No per repetir aquestes dades amb un to de veu més alt o emfàtic desapareixen els problemes que afecten els ciutadans. Des de l’habitatge fins a la degradació de serveis bàsics, com ara la sanitat. I si l’obstrucció parlamentària persisteix, els efectes seran especialment notables en aquestes àrees.
L’economia va bé, però cal atendre els problemes bàsics per no alimentar el populisme
En el cas de Catalunya, sense anar gaire lluny, hi ha bons exemples. Si les millores en el finançament de la Generalitat, tan necessàries per atendre les demandes socials i tant de temps
demorades, no es materialitzen –una cosa que des del primer moment no era una simple especulació, en vista dels obstacles que acumulava a la resta d’ Espanya, i encara més ara que s’hi afegeix el gir de Junts–, augmentarà el sentiment de frustració i la reacció populista extrema.
