Per què guanyen els radicals
En ple impuls mundial de l’extrema dreta, un jove musulmà del Partit Demòcrata, Zohran Mamdani, ha guanyat a Nova York declarant-se socialista, cosa que als EUA equival a ser gairebé un extremista. Com ho ha fet?, es pregunten molts dirigents d’esquerres de mig planeta. Alguns ja han travessat l’ Atlàntic per saber de primera mà els seus presumptes trucs. Des de ja fa uns anys la política ha virat cap a postulats radicals. El centre ja no ven. Les noves estratègies per captar el vot exigeixen subratllar tot allò que incita a la polarització. Per això la immigració és un tema essencial per a l’extrema dreta. Quan Viktor Orbánva començar a fer servir l’espantall de la immigració musulmana com a espoleta política, els estrangers amb prou feines representaven l’1,4% de la població a Hongria. Però poc temps després es va convertir en la qüestió principal en aquell país. Giuliano da Empoliho explica al llibre Los ingenieros del caos , una lúcida reflexió sobre la manera com triem opcions polítiques al món actual. Da Empoli va ser fa uns dies a la Moncloa.
L’autor va estudiar al prestigiós institut francès Sciences Po, va ser assessor del primer ministre italià Matteo Renzi i dirigeix un laboratori d’idees a Milà. A Los ingenieros del caos desgrana els motius pels quals triomfa el populisme en l’era digital, sigui d’esquerra o, sobretot, de dreta. Entre altres factors, narra com la segmentació de missatges per mitjà de les xarxes socials permet inflamar les passions de diversos grups sense que sigui necessària una coherència. És a dir, un partit pot enviar determinats continguts a homes joves i d’altres de diferents (fins i tot contradictoris) a dones segons els seus desitjos i interessos. És un tema que els de Donald Trump dominen des de fa temps. Tot això ha enterrat el joc polític tradicional pel qual ocupar el centre significa arribar a més gent. Ara es pot arribar a molts sectors sense que ho siguin entre si. Però buscar el centre facilita acords polítics. Buscar els extrems no. De manera que no és estrany que els consensos siguin avui una espècie raríssima. Da Empoli conclou que avui és menys important la coherència i fins i tot la veracitat que no pas “la magnitud de la ressonància”: “Tot just un ha tingut temps per comentar un esdeveniment i el següent ja l’està eclipsant”. Us sona?
Sánchez va dinar fa uns dies amb Da Empoli, autor de ‘Los ingenieros del caos’, a la Moncloa
Pedro Sánchez havia llegit la novel·la de Da Empoli sobre l’exercici del poder a Rússia, El mag del Kremlin , i l’assaig Los ingenieros del caos , de què és seguidor el seu cap de gabinet, Diego Rubio. Fa tres setmanes tots dos van dinar amb l’autor a la Moncloa i Da Empoli va lliurar al president espanyol el seu últim llibre, L’hora dels depredadors, abans d’arribar a les llibreries. La Contra de La Vanguardia va entrevistar Da Empoli arran d’aquesta publicació. A la Moncloa el consideren un dels millors analistes dels moviments d’extrema dreta. Da Empoli també estudia la teoria de l’allau: les declaracions provocatives de Trump serveixen per agitar el nucli dur de seguidors de manera constant i sostinguda i forjar una opinió dominant, cosa que acaba “reduint el cost social d’adherir-se als principis dels intolerants”. Confiem més en el discurs hegemònic. Per “sembrar el dubte dins de la majoria flexible, cal que l’argument radical obtingui una relativa massa crítica de suport”.
La desaparició del centre com a agent mobilitzador del vot és una cosa a què ja s’estan adaptant el PP i el PSOE des de fa alguns anys. Gairebé per intuïció. En el cas de Sánchez, aquest desplaçament cap a l’esquerra va tenir lloc a partir del creixement fulgurant de Podem abans del primer govern de coalició i manté bastants d’aquests trets per erigir-se en mur davant l’extrema dreta. En el cas de Feijóo, és evident la decantació de la seva agenda i discurs cap a postulats de Vox. El cicle electoral que ara comença estarà marcat per aquesta deriva.
Zohran Mamdani, alcalde electe de Nova York, amb la seva mare
L’autor analitza com la política actual ja no es disputa al centre, fet que dificulta arribar a acords
Les majories absolutes no s’ albiren en l’horitzó. A les últimes eleccions Alberto Núñez Feijóo va fer com si fos possible aconseguir aquesta fita, però avui això ja no s’ho empassa. Al PP no li queda més remei que afrontar la seva escissió cap a la dreta. El seu principal problema és desfer-se del relat de submissió als seus postulats a què l’arrossega Vox, sobretot si fa aquest efecte en les negociacions per substituir Carlos Mazón a la Generalitat valenciana i si en altres autonomies (Extremadura, Castella i Lleó o Andalusia) el PP necessita els vots de Vox. A aquesta dinàmica ho confia tot el PSOE, ja que la unitat contra l’extrema dreta és l’únic ressort que pot evitar les baralles caïnites a la seva esquerra en el moment de les eleccions. Seguint Da Empoli, si cada partit cuida el seu electorat i després sumen forces tenen més opcions que no pas si es disputen el terreny en el seu mateix camp.
Per això, Sánchez i Feijóo tenen tasques difícils per davant. El PP haurà de presentar un projecte propi, distingible del de Vox. Els populars comencen a ser conscients que només les causes judicials no tombaran el president, que està disposat a aguantar encara que arribin condemnes fins i tot en el seu entorn familiar. Hi recorrerà fins a arribar al Tribunal Suprem. Tampoc l’esquerra no ho té fàcil. La victòria de Mamdani es basa en dues premisses: és nou i optimista. Ni Sánchez, ni Sumar ni Podem representen això. Tampoc no n’hi ha prou només amb proclamar que ve el dòberman. “Les coses negatives capten la nostra atenció amb facilitat, activen el cervell reptilià que ens condueix a lluitar o a fugir. Però el pas de les coses negatives a les positives és necessari per generar un desig real de canvi”, diu Da Empoli. Com ja deu haver llegit Sánchez.