Enmig d’obres artístiques estètiques i lluminoses, com ara la de Solimán López dedicada a l’incert futur de les àrtiques illes Svalbard, el públic que transita entre els escenaris del Festival Mira topa amb un munt de maquinària obsoleta i desballestada. La instal·lació, segons el rètol adjunt, es titula Gossos i és obra de l’audaç duo artístic conegut com a Lolo & Sosaku.
Quan s’observa el conjunt més detalladament, es descobreix que entorn de la maquinària hi ha uns esquinçalls de metall articulats que bé podrien ser els gossos a què fa referència el títol. Estan lligats a una cadena que ningú no subjecta i, cada cert temps, prenen vida amb un caminar entre carregós i intimidador. En un segon repàs de l’escena, s’aprecien algunes restes d’extremitats humanes. Una, un braç, subjecta amb desesperació una estructura metàl·lica indesxifrable, com si l’hi anés la poca vida que li queda.
Els desballestats, cruels i robòtics gossos de Lolo & Sosaku suggereixen un escenari post IA
La nostra imaginació distòpica ens condueix a un escenari que suggereix una catàstrofe motivada pel deliri tecnològic, una apocalipsi postorwel·liana i –ens atreviríem a dir– post intel·ligència artificial (IA).
Els gossos, per implacables, per invencibles, per indestructibles, per desnaturalitzats, per metòdics, per desencadenats, evoquen els poders tecnoautoritaris contra els quals fa una setmana alertava l’economista Francesca Bria a La Vanguardia i en altres mitjans de referència europeus. No consta que fos aquesta la intenció dels artistes, però ja se sap que, una vegada s’ha fet l’últim retoc i s’han obert les portes d’una exposició, la interpretació del sentit de l’obra deixa de ser patrimoni exclusiu del creador. Així doncs, cada espectador és lliure d’imaginar-se quina plataforma tecnològica representa cadascun dels cànids.
El col·lectiu Lolo & Sosaku, la feliç combinació d’un argentí i un japonès establerts a Barcelona, ha exposat les seves instal·lacions en tota mena d’ambients, des dels espais més alternatius de la ciutat fins al mateix Liceu.
El Mira ha celebrat la catorzena edició amb les entrades exhaurides i, a dir dels habituals, amb un salt qualitatiu en l’elenc d’artistes presents. John Maus, Nicolas Jaar, Floating Points + Hamill Industries o Oneohtrix Point Never van ser només algunes de les propostes per a l’escolta o el ball que van triomfar en uns vells pavellons de Montjuïc que la Fira preveu fer enderrocar en el marc de la posada al dia.
Fins i tot a partir d’alguns problemes organitzatius derivats del sold out , el Mira es consolida com una de les iniciatives que enriqueixen la conversa barcelonina entre la cultura, la tecnologia i la ciència, en espera de veure com evolucionen el Sónar i el Sónar+ D després de la sortida dels socis fundadors. Això no implica que el Mira es pugui postular per ocupar espais que eventualment pugui deixar de banda el nou Sónar. El Mira té una bona oferta musical i exhibeix art compromès i de qualitat, però no s’ha endinsat en àmbits de debat polític que sí que abordava el Sónar+D. Amb tot, és una de les propostes a tenir molt en compte en una Barcelona que és referència global en arts interdisciplinàries. I que no ha de deixar de ser-ho.
