Crisi oberta

Per si algú té dubtes de si el que passa a la secció de bàsquet del Barça és una crisi o no, n’hi ha prou de repassar el que va passar divendres davant l’enèsima profanació del Palau Blaugrana firmada pel Reial Madrid. Després de caure al novè clàssic seguit, els jugadors blaugrana van mantenir els costums i van formar una pinya al mig del parquet. La resposta de la grada va ser un aplaudiment unànime, conscient que el seu equip ho havia donat tot i simplement havia topat amb un rival superior. Com si el Cèsar hagués aixecat el polze, malgrat la derrota, per exonerar els seus. En canvi, la mateixa afició de seguida va canviar el to i es va girar cap a la llotja, amb el mocador a la mà, i va desencadenar a la primera gran esbroncada de l’any. La culminació va arribar amb els eixordadors crits per demanar la dimissió del directiu responsable: “Cubells, dimissió” –polze cap avall–. La presència de Joan Laporta al seu costat va ser molt significativa, ja que la gent semblava que tenia clar a qui volia assenyalar i va ignorar el president en la protesta.

Un cop resolt el dubte favorablement sobre l’existència o no de la crisi, les conseqüències ara són imprevisibles. Els senyals de cansament de l’afició comencen a amoïnar la zona noble, més que inquieta després de veure’s assenyalada. El que va passar després del clàssic no va sorprendre ningú, o a gairebé ningú. Fa unes setmanes, quan el Zalgiris va assaltar el Palau, l’afició ja va deixar entreveure el malestar i hi va haver un començament d’esbroncada, que no va acabar d’explotar, com sí que va passar contra el Madrid.

La situació no té gaires entrellats. El 20 de juny del 2023 el Barça aconseguia l’últim títol fins ara. L’equip blaugrana, aleshores governat per Jasikevicius a la banqueta i Mirotic al parquet, conqueria brillantment (i contra tot pronòstic per l’ambient depressiu que havia deixat la derrota contra el Madrid a la final four de Kaunas) la Lliga Endesa contra l’etern rival. Ja han passat 873 dies i que la gent hagi dit prou no ha de sorprendre ningú, ja que, més enllà de guanyar o perdre, des d’aleshores el club ha anat fent voltes, sense cap rumb.

El desmantellament de l’equip guanyador es va vendre com un tema econòmic, la delicada situació del club era indiscutible, però les desavinences entre el parquet i la llotja eren cada vegada més grans. La manera com van acomiadar llegendes, com ara els mateixos Jasikevicius i Mirotic, tempestuosa si som generosos, ho diu tot. Les limitacions pressupostàries van provocar que l’aposta pel planter semblés una cosa natural, però a Roger Grimau, l’últim capità que ha obtingut una Eurolliga, li van tallar les ales de bon començament i no li van concedir una segona oportunitat. L’aposta fallida pel planter va donar pas a l’opció low cost de Joan Peñarroya, que va acceptar signar pel Barça sense portar-hi gent de confiança –error– i sota les condicions que li va imposar el club. Ja sense arguments des de la secretaria tècnica per afrontar un altre gir de guió, al tècnic català sí que li van concedir una segona oportunitat després d’una altra temporada sense títols.

Perdre el novè clàssic seguit és la gota que ha fet vessar el got d’una afició culer cansada de no tenir projecte

Però el relat dels canvis bruscos a la banqueta blaugrana no ha de portar a l’engany. Assenyalar només l’entrenador no és res més que posar-se una bena als ulls. El problema és força més profund, com ha semblat entendre l’afició barcelonista, cansada de no veure cap línia de treball conseqüent, més enllà dels resultats.

Que aquesta temporada el Barça hagi perdut més partits (4) dels que ha guanyat (3) al Palau Blaugrana és un dels molts senyals d’alarma que s’han encès. Que hi ha una part de responsabilitat imputable a la banqueta i a la plantilla és evident, però només és la punta de l’iceberg.

Peñarroya no dissimula i fa el que pot. Carrega de minuts els seus millors homes, els únics que li responen. No pot fer res més perquè les prestacions del seu equip quan surt l’anomenada segona unitat baixen massa punts. Contra el Madrid, mentre Scariolo repartia minuts entre l’extensa plantilla, el tècnic blaugrana havia d’esprémer al màxim les seves estrelles (els quatre jugadors amb més minutatge del clàssic van ser del Barça – Punter, Clyburn, Shengelia i Vesely–).

La situació s’encamina a ser insostenible perquè no s’intueix cap solució evident a curt termini que pugui arreglar aquests mals, i el Palau, cansat, ja ha deixat clar que exigirà respon-sabilitats.

El cos tècnic assumeix part de la culpa, però el problema és força més profund

Un escenari que a l’esport professional se sol traduir en l’adeu de l’entrenador, una sortida que ara mateix no sembla que pugui a solucionar gaire cosa.

La crisi és oberta.