Cop de realitat

Una gran versió de l’Espanyol no va servir de res davant un equip cinc estrelles com el Vila-real, que castiga els rivals sense armar el braç, que deixa estabornit sense escalfament ni avís. No es pot retreure gaire a l’equip perico, valent i protagonista durant molts minuts, però completament desarmat per l’eficàcia del seu rival, farcit de talent on es decideixen els partits. Un gol abans del descans i un altre a la represa van decidir un partit sense història. Suma amb aquesta la segona derrota consecutiva l’Espanyol, que no perd el rumb malgrat la decepció, ja que més enllà de les àrees l’equip va estar a l’altura del partit.

Manolo González va celebrar el seu partit número 50 amb l’Espanyol a Primera remenant l’onze que va caure a Vitòria. El gallec necessitava la versió més competitiva possible del seu equip, i per això va organitzar un centre del camp sòlid, amb Urko com a tercer element, i va tornar Dolan a la banda després de diverses absències. Calero, Salinas i El Hilali van ser les altres novetats. I les tecles que va prémer el tècnic van ser les correctes, ja que en l’inici el seu equip va obeir les seves habituals demandes. Va presumir de personalitat l’Espanyol per atacar amb rigor i paciència, trobant Edu Expósito entre línies perquè la seva clarividència pogués marcar la diferència.

Gerard Moreno va tornar a casa seva i va fer el primer gol del partit, tot i que no el va voler celebrar

Tant en estàtic com en el joc directe, el de Cubelles, apareixent a l’esquena del doble pivot, va ser completament indetectable. De les seves conduccions van arribar les millors ocasions periques, gairebé sempre en associació amb Dolan. També es va prodigar en atac Salinas, titular per la clàusula de la por de Carlos Romero. Van ser molts minuts els que l’Espanyol va portar la iniciativa i va tenir més presència en l’àrea. Però les rematades van brillar per la seva absència.

Va demostrar el Vila-real per què és segon de la classificació (provisionalment) en els últims minuts del primer temps. Va elevar la intensitat en la pressió i la velocitat de pilota l’equip de Marcelino, capaç de treure petroli de qualsevol acció ofensiva. Això va fer Gerard Moreno, fill pròdig de l’Espanyol, que va mostrar la seva cama esquerra amb un xut des de la frontal amb la fortuna que un rebuig de Salinas va fer impossible l’estirada de Dmitrovic. Va demanar perdó el de Santa Perpètua de Moguda, que ni tan sols va celebrar el gol. Massa càstig per a un Espanyol que ho havia fet gairebé tot en el primer temps.

Va resultar que no havia estat una casualitat el que havia passat, i l’Espanyol es va conjurar en el segon acte per aconseguir l’empat, però el que va tornar a castigar, aquesta vegada per sentenciar el partit, va ser el Vila-real. Una badada de Salinas en el seu duel amb Buchanan va deixar l’extrem davant de Dmitrovic, i la seva passada enrere la va convertir en gol Moleiro, tot i que va necessitar dues rematades.

Amb tres xuts a porteria en va tenir prou el Vila-real per signar una victòria incontestable. Escarment excessiu per a un Espanyol esforçat i valent, tot i que poc resolutiu a l’àrea rival. Nova frenada de l’equip perico, que no perd el rumb, encara que de vegades el neguit sigui gairebé inevitable.