La millor medecina

L’ 11 de maig del 2024 el té clavat Marc Roma Romero (Vic, 2008), fill dels dakarians Nani Roma i Rosa Romero i pilot de motocròs des dels 6 anys. Fins aquell dia.

–Va ser a Lugo. Era la segona cursa que feia del Campionat d’Europa de motocròs de 125cc. En unes tandes de classificació vaig fer un error en un salt. Vaig sortir mirant amunt i vaig caure d’esquena. M’intentava aixecar i veia que no podia. Ja m’imaginava la gravetat del que podia ser… Vaig pensar: “No tornaré a caminar mai més”. Perquè des d’un primer moment no tenia sensibilitat.

Un helicòpter el va traslladar a l’hospital d’A Coruña, on el van operar d’urgència. El diagnòstic mèdic confirmava les pors: fractura de les vèrtebres toràciques T4 i T5 amb afectació de la medul·la espinal. Una lesió “completa”, una Asia A en l’escala de discapacitat d’aquestes lesions.

–Significa que a nivell de T3, del pit en avall, no tinc sensibilitat ni mobilitat. Se suposa que amb una lesió completa no pots evolucionar. Però en un any i mig he entrenat molt, he fet molta recuperació i he pogut millorar en sensibilitat i mobilitat. Les proves diuen que ara estic a nivell T12, que és molt més avall. Per això tinc força estabilitat i control de tronc, i sensibilitat a les lumbars i abdominals.

A la vida tot passa per alguna cosa; potser el camí de les motos no era el que havia de fer”

Una evolució que omple d’esperança la família Roma Romero. Però amb el fre posat.

–D’expectatives d’anar millorant te’n donen zero. La complexitat de les lesions medul·lars és tan alta, i com que no se sap et diuen que no faràs mai res més. Però no ens ho vam voler creure i ho hem pogut veure: un nano de 16 anys, treballant amb la plasticitat, amb les cèl·lules evolucionant fins als 22, pot millorar molt. Hem de seguir treballant, perquè cada mil·límetre que guanyi significa més confort de vida per a ell. I sobretot pensant en un futur, per tot el que pugui arribar: com més preparat estigui, millor –explica el pare, que ha posat tots els mitjans per fer més planera la vida al noi.

A la seva casa de Santa Maria de Merlès, Nani Roma hi va instal·lar rampes i un ascensor, va muntar un gimnàs per a en Marc i va contractar un equip multidisciplinar de quatre persones, per fer fisioteràpia, reflexoteràpia, osteopatia, gimnàstica, mobilitat... Els progressos són benzina per a la família.

–No sabem fins a on puc arribar. Com que ningú em diu “Aquí et quedaràs”, jo segueixo intentant-ho, entrenant i posant-hi ganes –diu en Marc, molt animat. Però amb ganes, amb moltes ganes, no n’hi ha prou. Un jove de 17 anys, esportista, pilot de motocròs, amb el cuc de la competició, fill de lluitadors, necessita incentius per donar-se impuls. En Marc es va aferrar a l’esport, i en especial al motor.

“Conduir un car-cros em dona les papallones a l’estómac que res a la vida et proporciona”

–Vaig provar de tot a la Guttmann. Tennis, esquí, bicicleta…, però, comparat amb el que feia abans, no era el mateix. Fins que un dia vaig provar d’anar en cotxe.

Va ser al desembre, al cotxe adaptat d’Albert Llovera, al circuit de gel del Pas de la Casa. La cara de felicitat que se li va dibuixar a en Marc va fer veure al seu pare que aquella era la millor medecina. La màxima motivació per al noi.

–Conduir un cotxe era el més semblant al que podria fer com una persona normal . I és el que més em recorda el que feia: el principal és l’adrenalina, com quan era en una graella amb 40 pilots a punt de sortir o fent salts. Tens aquelles papallones a l’estómac que no hi ha res a la vida que et doni. Conduir un car-cros em dona aquestes sensacions que quan has entrat en el món de la benzina ja no perds mai més, i que ara he recuperat.

Els seus passos en l’automobilisme són incipients. Tot just ha pujat uns quants dies en un car-cros al circuit de terra que té a casa, però en Marc ja veu que aquest pot ser el seu camí; la seva nova vida esportiva de competició.

Et diuen que no faràs mai res més; no ens ho vam creure, ha seguit treballant i ha millorat”

–Això m’encantaria. Seria un somni, com ha estat sempre poder-me dedicar a l’esport. Ho penso sovint: potser a la vida tot passa per alguna cosa. Potser el camí de les motos no era el que havia de seguir i el de cotxes és el que realment m’agrada i és el meu fort. Intentaré lluitar per fer això.

La idea d’en Marc és aprendre a conduir amb les mans, amb un volant adaptat, i divertir-se, però amb els ulls posats en la competició quan estigui més rodat, per acabar dedicant-s’hi.

–La meva vida ha passat de lluitar per córrer en moto a no tenir cap objectiu ni cap somni. Feia rehabilitació i no tenia res que em motivés. Poder anar en cotxe i tornar a veure que puc competir és importantíssim per a mi. Si no tens un objectiu a la vida es fa tot més complicat. Seria un somni poder dedicar-me a això –confessa en Marc amb els ulls brillants.

I el pare què hi diu?

“Tot és un procés; ara li toca aprendre a conduir; el Dakar? Això són paraules grosses”

–Tot és un procés. Ara toca aprendre a conduir i anar progressant. Si es troba bé, començar a competir, com quan tenia 10 anys. El Dakar? Això són paraules grosses. S’ha d’anar a poc a poc i fent passos.

I la mare què en pensa?

–Li agrada veure’m content, però no la motiva gaire la idea que torni a competir.