Mentre a finals d’octubre el Consell de Seguretat de l’ONU aprovava el pla d’integració al Marroc, amb format autonòmic, del Sàhara Occidental , excolònia espanyola, Timor Oriental, excolònia portuguesa, subratllava encara més la seva independència, passant a integrar-se a l’ Associació dels Països del Sud-est Asiàtic (Asean). Curiosa coincidència en el temps, que rima amb una altra, històrica: els dos territoris van ser envaïts per veïns poderosos (Marroc i, en el cas de Timor Oriental, Indonèsia) el mateix any, 1975, originant en els dos casos conflictes armats i embolics diplomàtics de diverses dècades.
A finals dels setanta, el destí de Timor Oriental semblava conclòs a favor d’Indonèsia. Gerald Ford, president dels Estats Units, i Henry Kissinger, el seu secretari d’Estat, van ser a Jakarta la vigília de la invasió de l’excolònia portuguesa. Tot indica que, encara que no van beneir mai públicament l’ocupació, els EUA la van acceptar en privat.
El bisbe de Dili, Ximenes Belo, i José Ramos-Horta, polític de la resistència, amb el primer ministre Xanana Gusmão
Portugal ja havia abandonat el territori, on començava una guerra civil, amb un dels bàndols defensant la revolució comunista. Als americans els va semblar preferible que el règim de Suharto s’apropiés d’aquell pessic, que podria caure en mans de l’URSS durant la partida d’escacs de la guerra freda. Austràlia, gran potència regional, va aprovar aquesta annexió de Timor Oriental. I Portugal, malgrat que sempre va condemnar la invasió i va defensar el dret del poble timorès a decidir el seu destí, al principi no es va abocar a fons en aquesta qüestió.
I allà va començar el primer miracle d’aquest país. Un miracle de sang. Al contrari de l’antic Sàhara espanyol, que forma part del tauler sorrenc del Sahel africà, l’excolònia lusitana és una casella (més aviat, mitja casella, perquè és la meitat d’una illa) dels arxipèlags laberíntics del Pacífic.
Aprofitant l’orografia complicada del seu territori, el poble natiu, els maubere, va resistir al poder indonesi a través d’una guerrilla que no era derrotada mai, però que tampoc no podia vèncer. Es creu que van morir unes 200.000 persones, cosa que va col·locar, a la dècada dels vuitanta, Timor Oriental en un dels primers llocs en el sinistre rànquing dels pitjors exterminis posteriors a la Segona Guerra Mundial.
Timor Oriental s’ha transformat en l’illa on molts portuguesos recuperen els seus somnis
Durant molts anys, aquella matança va transcórrer en un racó del Pacífic sense que el món se n’adonés. Fins que, el 1991, el periodista britànic Max Stahl va filmar la carnisseria del cementiri de Santa Cruz, a Dili, capital de Timor Oriental, i va aconseguir passar les imatges a l’exterior. Els telenotícies del món van arrencar amb el reportatge estremidor de més de 200 persones (sobretot joves) assassinades a trets per l’exèrcit indonesi. La qüestió de Timor Oriental es va transformar en un problema mundial. El líder de la guerrilla, Xanana Gusmão, es va fer famós. Tot es va accelerar. El 1996, el bisbe de Dili, Ximenes Belo, i José Ramos-Horta, polític de la resistència, van compartir el Nobel de la Pau, que va reconèixer la justícia de la lluita del poble de Timor Oriental. El 1999, es va celebrar el referèndum acceptat per Indonèsia: victòria de la independència amb el 78% dels vots. Hi va haver més violència, però, per fi, el 2002 es materialitzava el naixement d’un nou país.
A més de l’heroisme del poble maubere, aquesta història comporta una meravella més. Durant l’ocupació indonèsia, hi va haver a Timor Oriental una autèntica explosió catòlica. La llavor l’havien deixat els missioners portuguesos, arribats a partir del segle XVI. Però, quan els timoresos es van encarar amb l’ Estat musulmà més gran del món, Indonèsia, es van cristianitzar en massa, com a gest identitari i aglutinant. Joan Pau II hi va anar el 1989, en plena ocupació, i Francesc el 2024. Una de les cares més amables del cristianisme és sens dubte la d’aquells que, per la seva intermediació, busquen la llibertat. Durant la matança al cementiri de Santa Cruz, un grup de persones, refugiades en una capella, resaven el rosari en portuguès.
Lee tambiénJo vaig tenir un somni
Una altra sorpresa d’aquesta història: des de mitjans dels vuitanta, Timor Oriental es va transformar en una profunda història d’amor de la societat portuguesa. Després de la deixadesa inicial, les persones es van comprometre a fons amb aquest tema. Tot el país conspirava perquè es fes justícia a Timor Oriental. El catàleg d’iniciatives de suport seria gairebé infinit. Empès per aquesta immensa onada nacional, António Guterres, actual secretari general de l’ONU, quan va arribar a la direcció del govern lusità, el 1995, va dissenyar una estratègia brillant per aconseguir el referèndum del 1999: tot un tapís diplomàtic fet amb molta traça, una prodigiosa filigrana, que els timoresos han reconegut concedint a Guterres l’estatut de ciutadà del país.
Em pregunto si una història tan lírica com la de Timor Oriental seria possible avui, en aquest temps cínic nostre. Durant i entorn dels noranta es van fer els passos principals que van apuntalar aquesta nova nació: aquells mateixos anys es va reunificar Alemanya, van néixer pacíficament nous països resultants de la implosió soviètica i es va forjar l’euro. Va ser una època d’esperança, amb matisos poètics, entre els quals els Jocs Olímpics de Barcelona. En l’actualitat, Timor Oriental s’ha transformat en l’illa on molts portuguesos recuperen els seus somnis perduts. Quan la vida s’esfondra, hi ha qui se’n va a Timor. I allà hi pots retrobar el teu camí i la pau de l’àni- ma. És com si fos el nostre Tibet espiritual particular.