Les filles generoses de l’heroïna
“Hi va haver un moment a Espanya en què una de cada 500 persones consumia heroïna”, li diu el músic Ariel Rot a Alba Flores en un moment del documental Flores para Antonio. No sé si aquesta xifra és certa o és una d’aquelles estadístiques que donem perquè sentim que hem d’aportar números perquè ens creguin.
En un altre moment de la pel·lícula d’Elena Molina i Isaki Lacuesta, l’actriu diu que el que ha portat pitjor de pertànyer a una família tan pública és l’estigma entorn del consum de droga del seu pare, que va morir quan ella tenia vuit anys. No és casual que el documental coincideixi amb Romería, de Carla Simón, amb llibres com Nela 1979, en què Juan Trejo reconstrueix la vida breu de la seva germana gran, que va morir als 21 anys, i amb treballs periodístics com Memòria de l’heroïna, de Fúlvia Nicolàs i Xavi Garcia Balañà. En aquest també hi apareixen supervivents, els que no van morir de sobredosi o sida i parlen d’aquells anys amb dolor però sense vergonya. “Érem molts, érem molt guapos i érem molt joves”, diu Xulia Alonso, que ha escrit també sobre la seva experiència com a “nena de casa bona” i consumidora primerenca d’heroïna a la Galícia dels vuitanta al llibre Futuro imperfecto. “El Vaquilla ho tenia pitjor que jo”, admet també en Jordi, un altre dels testimonis del documental, fill de família benestant que va arribar a aquesta droga després de tastar l’opi en un viatge a l’Índia.
Simón i Flores proven d’entendre de manera radical aquells a qui els hi podrien retreure tot
Sorprèn i emociona el diàleg generacional que s’està produint, dins i fora dels llibres i les pel·lícules, entre aquells supervivents i els que es van quedar, els fills dels que ja no hi són per explicar-ho. La gent com les mateixes Simón i Flores, que estan fent potser l’exercici més gran de generositat que es pot fer, entendre de manera radical aquells a qui els hi podrien retreure tot.
A Flores para Antonio, uns quants membres de la família Flores li diuen a Alba que estaven esperant que fos ella la que aixequés el vel per poder-ne parlar tots i, d’alguna manera, això també ha passat a nivell col·lectiu. Han hagut d’arribar aquestes filles clarividents i dir: ja n’hi ha prou d’enterrar els nostres pares en el silenci. Expliqueu, sisplau, com va anar allò.