Pedro Sánchez al setembre va ser capaç d’encapsular el momentum antipolític, per les innombrables penes,
coincidint amb el moment Palestina . Tot i això, sempre hi va haver una constant: un Vox a l’entorn dels 5 milions de vots. Amb una gran transferència de PP cap a Vox (entre 1 i 1,5 milions) i també progressant del PSOE cap a Vox. És tan així la creixent transversalitat que els de Santiago Abascal fins i tot es van permetre ahir fer gestos de complicitat a Aliança Catalana a l’entrevista a La Vanguardia . Vox ja és el campament base de
la dreta autoritària per afrontar els caucus de la dreta del desembre al juny, al mateix nivell en intenció de
vot que el Podem de Pablo Iglesias del desembre del 2015.
Abascal diu: “No som el relleu del PP”. I negant-ho ens confirma que en volen ser “el reemplaçament”, que és ben diferent i més poderós. El PP, concretament, continua sense comprendre gens ni mica la importància d’un xassís electoral. Alberto Núñez Feijóo no ho va entendre el juliol del 2023 i va fallar en quatre províncies plurinacionals per 20.000 vots. I aquests caucus de la dreta a Extremadura, Castella i Lleó i Andalusia, amb l’afegit de l’escenari valencià, el més probable és que provoquin un col·lapse al bloc dret, perquè es van convocar partint d’una aritmètica inexistent, en teoria, de les seves enquestes: la del 35% del PP.
Trencar amb el que és actual, pagant just per pecador, rima amb el 2015
Tot i això, n’hi ha més: quines són les dues incògnites que encara s’han d’aclarir després de les dues onades d’estudi d’ Opina 360? La primera: la transferència directa del PSOE a Vox, a l’entorn dels 250.000 vots. La formació autoritària serà capaç de doblar aquesta dada i impedir al PSOE de superar la barrera del 30%? D’entrada, l’elecció del diputat Carlos H. Quero com a portaveu adjunt de Vox al Congrés és el que pretén. El Madrid dels tendals verds com a metàfora, situant l’habitatge com el punt de fuga de l’esquerra, del bipartidisme i de tot el sistema; la segona incògnita a aclarir és saber si la transferència central, la del PSOE cap al PP, és la d’octubre, amb 300.000 votants amb el moment Palestina, o la de novembre, molt més alta entre tantes penes i antipolítica. Així s’entén que a l’octubre el PSOE anava per damunt del PP, mentre que ara hi ha empat tècnic. El PSOE té fugides cap a la dreta, amb mig milió de vots fixos, cosa que convida a la humilitat-reflexió, perquè un no guanya per l’esquerra sense obstruir la dreta, signe dels temps.
El momentum antipolític és tan clar, a més, que el bipartidisme està en un 56% i qualsevol referència externa, sigui un empresari, presentador o actriu –amb una confiabilitat i notorietat entre la societat raonable–, se situa en
xifres espectaculars de suport per
entrar en política: Florentino Pérez
(10 milions d’espanyols), David Broncano (6 milions) o Najwa Nimri (5 milions). Són missatges clars de trencar amb el que és actual, pagant just per pecador, que no s’han de llançar a l’oblit perquè rimen amb el 2015.
Santiago Abascal
I arribem a la qüestió de Nova York: falta aclarir que la victòria de Zohran Mamdani per ser a lcalde ha consistit
–com la de Javier Milei per ser president– en, tècnicament, una canalització del ressentiment. Aquest és el xassís, i no la ideologia. Ha estat la del
reemplaçament de la vella democràcia i els seus codis per la nova democràcia i les categories renovades, de la mateixa manera que Trump i el moviment
MAGA van reemplaçar el vell Partit Demòcrata. Oferint una sortida al momentum antipolític. Parlant sense embuts d’habitatge, concretant el forat negre i dibuixant un nou terreny de joc: el del reemplaçament a través de forta narrativa, captar l’atenció i mestria amb la tecnologia.
Mamdani ha canalitzat ràbia i por alhora, encara que ens expliquin, de part, que anava d’esperança perquè guanyen els demòcrates. Ha estat rebel·lia contra l’autoritarisme trumpista aconseguint transferències fins i tot de l’electorat del Noi de Queens . Amb la victòria política haurà de concretar, que és l’essència de governar, però de moment ens ha explicat que en el marc democràtic hi ha maneres de guanyar l’autoritarisme, vàlides per al PSOE i el PP. La principal, no quedar-se quiet, però per això cal ocupar els espais buits i prendre’s molt seriosament
les enquestes adverses. No us fixeu tant en la campanya de Mamdani
(el dit) com en el xassís (la lluna). Aquí Quero fa de Mamdani, i Abascal, de Trump. La desorientació és total, i
el momentum , antipolític. Homenatjant James Carville: és el reemplaçament, estúpids!