Opcions per a una legislatura bloquejada

Ens hi conformarem? El president del Govern central, que ja a l’estiu se’n va anar de vacances sense donar explicacions sobre els presumptes casos de corrupció que afectaven els que havien estat estrets col·laboradors: Cerdán, Ábalos i Koldo García, sembla voler ara passar també de puntetes, amb una ràpida roda de premsa celebrada a 6.500 quilòmetres d’ Espanya, per explicar com pensa fer front a la delicada situació en què l’ha deixat Junts.

No critico que hi hagi una roda de premsa, només faltaria, però, a més d’arribar tard, dues setmanes després que Junts trenqués amb Sánchez, la situació requereix, a parer meu, més explicacions, als mitjans de comunicació, però també al Congrés, davant els que el van fer president.

El PP descarta una moció de censura, perquè no surten els comptes ( Junts no hi donaria suport). El president del Govern espanyol descarta eleccions i insisteix que acabarà la legislatura, quan encara estem a punt d’arribar a l’equador. Tot és descartar, però no es donen alternatives. Pedro Sánchez creu que podrà governar sense el Parlament, continuar com fins ara, però sense majoria. I això suposa que no hi haurà pressupostos, a més que l’ Executiu no podrà aprovar cap llei.

Es pot governar sense pressupostos? O més ben dit, prorrogant uns comptes aprovats el 2022 per al 2023. La vicepresidenta segona del Govern, Yolanda Díaz, creu que sí, i deu ser veritat, perquè Sánchez està així des de fa dos anys i, malgrat que s’havia compromès a presentar els comptes del 2026, sembla que l’any que ve tampoc n’hi haurà.

Potser, doncs, aquest no és el pro­blema del president del Govern, però en política hauria de pesar més la coherència, mantenir quan governes el que dius en l’oposició; aplicar-te a tu mateix el que exigeixes als altres. El 2018, tot just uns mesos abans de la moció de censura contra Mariano Rajoy que el va portar a la presidència del govern espanyol, el llavors secretari general del PSOE deia davant la seva executiva que “si Rajoy no aprova els pressupostos generals, la principal llei del govern, i no anticipa eleccions, jo li exigiré que, per obligació a la ciutadania, i per responsabilitat institucional, se sotmeti a una qüestió de confiança”. Rajoy va aconseguir aprovar molt poc després els comptes del 2018, amb els quals Sánchez va governar fins al 2021, prorrogats. Deia llavors que “un govern sense pressupostos no pot fer res”, que “aprovar els pressupostos és la primera i principal obligació d’un govern”, que “la situació d’un govern que no pot aprovar els pressupostos és insostenible” i que “si el president no aprova els pressupostos, el que ha de fer és convocar eleccions”.

Sánchez divendres, al Brasil, descartava eleccions, tot i que no deia com pensa continuar governant. De la qüestió de confiança, no en vol ni parlar, la perdria. Què queda, llavors, perquè un president del govern expliqui als ciutadans com pensa continuar endavant, i respongui davant qui l’ha elegit president si ho pot continuar sent? La
veritat és que no gaire cosa, perquè
els dos remeis que semblarien lògics en política, eleccions o qüestió de confiança, només depenen d’ell, ningú no l’hi pot obligar.

Queda encara una altra opció, sense les conseqüències que Sánchez prova d’evitar, les d’una votació amb efectes. És un debat de l’estat de la nació, que malgrat que el costum ho preveia d’una manera anual i així s’ha fet sempre, excepte en els anys electorals, durant els més de set anys que Sánchez fa que és al Govern, només se n’ha celebrat un, el 2022.

No és demanar gaire, però només n’hi haurà si la consciència del president considera que els espanyols
mereixen una explicació. Si no, la legislatura continuarà. Com? Doncs a empentes i rodolons, sense afrontar les qüestions importants per als espanyols. Ens hi conformarem?