En la cançó dels anys setanta El jardín prohibido , l’italià Sandro Giacobbe deia a la seva xicota
o dona que estava trist perquè
havia anat al llit amb la seva
millor amiga i havia gaudit de valent, però que no ho tornaria a
fer més. I com a excusa per demanar-li perdó no en trobava cap altra de millor que “la vida es así, no la he inventado yo”. Mig segle després, és l’equivalent del que Keir Starmer i la seva ministra d’Economia, Rachel Reeves, expliquen als britànics per justificar una pujada històrica d’impostos: ho sento, el món és així, no l’he
inventat jo...
L’últim sondeig situa el Labour quart en intenció de vot, darrere de Farage, els liberals i els Verds
El Labour va fer campanya prometent un creixement econòmic gràcies al qual no faria falta augmentar la càrrega fiscal per invertir en infraestructures, reduir la pobresa, construir habitatge assequible, reduir les llistes d’espera en la sanitat pública i augmentar els salaris, congelats en termes reals des de la crisi financera del 2008. Seria l’elixir màgic per contrarestar el malestar i la sensació de declivi generats per una dècada i mitja d’austeritat econòmica sota l’anterior règim conservador, tornar a la gent la qualitat de vida, la il·lusió i el convenciment (essència del capitalisme) que si un treballa fort, tindrà una bona vida, es podrà comprar una casa, pagar les vacances i retirar-se amb una bona pensió.
El Govern atribueix la crisi econòmica a les tarifes de Trump, la pandèmia i la invasió d’Ucraïna
Ha, ha, ha! Pot ser que Starmer i el seu equip fossin uns il·lusos que es creguessin de debò que seria així per art d’encantament, i que ells tenien una fórmula secreta que se’ls havia escapat als seus predecessors i a tots els governs occidentals d’un signe o d’un altre, o pot ser que ho diguessin cínicament per capitalitzar l’esgotament amb els tories i obtenir (com va passar) una majoria absoluta, i més tard ja es veuria. Però el cas és que setze mesos després d’haver arribat al poder, la impressió generalitzada és que res no ha canviat a millor.
La productivitat és molt baixa perquè una de cada cinc persones en edat laboral ni té feina ni en busca
Cal anar amb compte amb el que es promet, perquè el que més irrita els votants és, primer, privar-los de beneficis que consideren drets adquirits i, segon, no donar-los el que se’ls ha ofert. Papa Starmer va assegurar als britànics que els Reis d’Orient serien generosos i portarien una bicicleta, una consola i un Scalextric, que a més, el Pare Noel es presentaria amb unes vambes i un mòbil d’últim model, que la família es traslladaria a un xalet a Sant Cugat i aniria de vacances a Disneyland, i per al sopar de Nadal hi hauria angules i percebes. I tot això sense canviar de feina o que toqués la loteria. N’hi havia prou amb votar el Labour i esperar els fruits del creixement.
El deute del Regne Unit és tòxic, i el Tresor paga 11.000 milions d’euros al mes només en interessos
Així eren les coses el juliol del 2024, després d’un triomf rotund en escons dels laboristes, però amb tan sols el 33,7% dels vots,
no precisament una gran prova de confiança. Ara, i després
d’una sèrie d’escàndols, dimissions, marxes enrere i errors no forçats, el Govern ha hagut d’admetre que l’economia “no ha respost com s’esperava”, les arques del Tresor estan buides, el deute públic puja a tres bilions d’euros (un 100% del PIB), pels quals paga mensualment 11.000 milions d’euros en interessos (132.000 milions a l’any), i no queda més remei que apujar els impostos perquè el país no faci fallida.
Cada dia tres mil britànics s’afegeixen a la llista dels que no poden treballar per problemes de salut
Passa que hi ha un petit problema, i és que Starmer no va guanyar el poder advertint que apujaria els impostos, sinó assegurant que només els apujaria per sobre del seu cadàver, sobretot el de la renda, les quotes de la Seguretat Social i l’IVA, mentre es posava a si mateix una jaqueta de força i garantia als mercats (els que compren els bons de l’ Estat i financen el deute públic) que el Tresor disposaria de reserves més que suficients per si els nombres de productivitat, ocupació, inflació i tipus d’interès complicaven el balanç.
El pressupost de l’Estat de benestar s’ha excedit i és més gran que Defensa i Sanitat junts
Ja en el seu primer pressupost, l’any passat, Starmer va violar l’esperit (si no la lletra) de la seva promesa electoral, quan va apujar les contribucions de la Seguretat Social que paguen els patrons (no els treballadors), cosa que ha suposat una disminució de l’ ocupació. El pretext va ser que acabava de guanyar les eleccions, s’havia trobat un forat fiscal molt més gran del que imaginava i no havia tingut temps de redreçar el rumb. Aquesta excusa ja no serveix.
Pusil·lànime per natura, obsessionat per no ofendre l’extrema dreta i els nacionalistes anglesos per caçar com més vots pugui a les seves aigües, fins ara Starmer no s’havia ficat amb el Brexit, malgrat que els sondejos assenyalen que al voltant d’un 55% dels britànics consideren que
va ser un error i s’estimarien
més tornar a la UE (si és que accepta el Regne Unit). Per justificar la pujada d’impostos que s’acosta en el pressupost del dia 26, el primer ministre ara dona la culpa de la situació financera a la sortida d’Europa, dient que ha suposat una pèrdua d’un 4% del PIB i 80.000 milions d’euros anuals de recaptació. Com en la cançó del 1975, el món és així, no l’he inventat jo...
Starmer no arriba tan lluny com a afirmar (encara que ho pensi) que el Brexit va ser una equivocació, perquè seria anomenar ximples ( Déu el salvi)
els qui ho van decidir, més de la meitat dels britànics, i es limita
a acusar els seus predecessors conservadors d’haver-lo “implementat i negociat malament”.
Els seus esforços per millorar
els termes han estat, tot i això, merament cosmètics, perquè és impossible canviar l’essència del pacte sense que Londres entri al mercat únic i la unió duanera, cosa que ni es planteja.
Ja posats a donar la culpa del seu adulteri polític i explicar per què fregirà tothom amb nous impostos (la ministra d’Economia, Rachel Reeves, fins i tot ha preparat el terreny per potser apujar el de la renda per primera vegada en cinquanta anys), el Govern responsabilitza Donald Trump pels aranzels, Vladímir Putin per la invasió d’ Ucraïna i el seu impacte sobre el cost de l’energia i les cadenes de subministraments, la pandèmia i la crisi financera del 2008. I no va més lluny, com la guerra de les Roses, la de la
Successió europea o la batalla de les Termòpiles, per no passar-se.
Però ningú no s’ho empassa. El Partit Laborista prometia creixement i l’ha matat a còpia d’apujar impostos i alimentar un Estat de benestar que s’ha convertit en un pou sense fons, amb un pressupost anual de 350.000 milions d’euros (més que Defensa i Sanitat junts). Un de cada cinc britànics en edat laboral no té feina ni en busca, els subsidis s’han disparat i costen a l’ Estat 250.000 milions d’euros a l’any, més del 40% de la població percep alguna mena d’ajuda, quatre milions al·leguen tenir problemes de salut física o mental (tres mil més cada dia que passa), 4,5 milions de nens són oficialment pobres i 63.000 estudiants van directament de la universitat a l’ atur.
Starmer pot donar la culpa a qui vulgui, i dir que la vida és així, el capitalisme està en crisi i França o Alemanya tenen problemes semblants, però ja gairebé fa un any i mig que està en el poder i els votants el responsabilitzen a ell. L’última enquesta situa el Labour en quarta posició igualat amb els tories en un 15% de vots, al darrere de Reforma ( Farage), els liberals i els Verds. Quan es promet que els Reis d’Orient portaran un munt de regals, és difícil explicar que vinguin i se n’emportin alguns dels que ja tens.
