Les cicatrius de l’assetjament escolar

Quan l’assetjament escolar es cola en una família la ferida que s’obre no cicatritza mai. I no només passa amb les víctimes, els pares també acaben atrapats, d’un dia per l’altre, en aquest infern. La Vanguardia ha parlat amb quatre famílies d’Eivissa, Navarra, Alacant i l’Hospitalet de Llobregat tocades per aquest drama. En tres dels casos hi ha sentència condemnatòria –una cosa molt difícil d’aconseguir amb l’assetjament escolar–, però aquestes resolucions, tot i que sí que alleugen, no sempre curen el mal causat. El quart, el suïcidi de la Laura, encara és viu als jutjats.

“La sentència no cura, però ha estat un alleujament”

“Fas fàstic de tan gras com ets”.
Al juliol a casa de la Lydia, veïna d’Eivissa, es va celebrar amb gran alegria una sentència: el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears condemnava la Conselleria d’Educació a indemnitzar amb 20.000 euros el seu fill, en Marcos, per l’assetjament patit entre els 10 i 12 anys. El seu delicte? Ser llavors obès. La sentència ho deixa clar: l’institut Isidor Macabich no va fer res ni va activar cap protocol per evitar l’assetjament.

Aquesta resolució judicial –la família ha estat representada per l’advocada Noelia Rebón– ha marcat un abans i un després en aquesta família d’Eivissa. Feia anys, des del 2011, que estaven atrapats a l’infern de l’assetjament. “És molt dur passar per tot això, i més quan ningú no et dona suport, ni assumeix responsabilitats”, afirma la Lydia. Per això, “una sentència com aquesta suposa un gran alleujament, i tot i que no ho cura tot, és reparadora perquè per fi s’ha fet justícia”, afegeix la mare. I l’alegria encara va ser més gran, en aquest cas, “després que l’ escola intentés fer-nos creure que el culpable de tot era el nostre fill”. Els 20.000 euros de la indemnització rai: “El que hem patit tota la família i especialment el meu fill no es paga amb diners”.

El cas d’en Marcos –avui a segon curs d’ Enginyeria Informàtica a la universitat– és clar. Durant anys va patir assetjament en silenci. No va dir res a casa”. Era el grassonet de la classe”, recorda la seva mare. Quan es va esfondrar
–també va ser víctima d’agressions físiques que els seus botxins van gravar– els pares d’en Marcos van descobrir d’un dia per l’altre la gravetat dels fets.

I llavors va aflorar el sentiment de culpa: “Què hem fet malament, per què no ho hem detectat abans?”. Són les preguntes que la Lydia s’ha repetit. La sentència ha ajudat a rebaixar aquest sentiment de culpa. “Ara la justícia diu que nosaltres no teníem capacitat de vigilància, ni control quan en Marcos era a escola; eren els professors els que haurien d’haver detectat el que passava”. Consol, que, tot i que no cura completament el mal sofert, sí que alleuja.

“Aquest calvari no el desitjo ni al pitjor dels meus enemics”

“ Xinesa, asiàtica, grassa, porca...”. L’Ángela, amant de la música K-pop, va esclafir a plorar quan
va saber que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana l’ha creguda. La sentència que va provocar aquest mar de llàgrimes condemna la Conselleria d’Educació i l’IES de Catral (Baix Segura) a indemnitzar-la amb 20.000 euros per l’infern patit en aquesta escola quan tenia 12 anys. Ho recorda la Maite, la mare de l’ Ángela. “No desitjo ni al meu pitjor enemic el calvari que hem passat”. La meva filla no està curada del tot–encara va al psicòleg– però la sentència és la prova que ella no ha mentit mai i la constatació que és l’única víctima d’aquesta història”, afirma la dona.

L’Ángela era diana d’insults diàriament a l’escola. Els assetjadors? “Tres companys de classe, que han sortit airosos”, afirma
la Maite. Els pares de l’ Ángela
–representats per l’advocat Pablo Pérez Sola– els van denunciar per la via penal, però la causa no va prosperar. “Això ha fet mal, perquè malgrat haver provat tot el que van fer –robaven el material escolar a la nena, l’empenyien, li tiraven la motxilla a bassals, l’empastifaven amb el guix de la pissarra...– ha estat impossible la condemna. “El sistema aquí ha fallat”, critica la mare.

De manera que l’únic alleujament és el càstig al centre i a l’Administració per la via civil. Com passa a totes les famílies en què es cola l’assetjament, només elles saben el que es pateix “amb un tema que no és una simple criaturada”, repeteix la Maite. L’Ángela –avui té 18 anys i estudia en un centre d’adults– esva intentar suïcidar diversos cops “i s’autolesionava, i ens amagava les ferides”, recorda la seva mare.

“Fas fàstic de com ets de grassa” era un dels insults suportats per en Marcos mentre els mestres callaven

“Cal tenir molta maldat per actuar així”

La Kira, la Sandra, en Dani... Són menors que es van llevar la vida i la mort dels quals els seus pares atribueixen a l’assetjament escolar. El mateix final que va tenir la Laura, un cas que acaba de donar un tomb després que l’ Audiència de Barcelona hagi ordenat reobrir una investigació que un jutjat d’ instrucció de l’Hospitalet de Llobregat va arxivar. La Laura tenia 14 anys quan va decidir deixar aquest món. Tota una vida a davant truncada per no poder suportar més, repeteix el seu pare, Toni Espinosa, l’assetjament continuat sofert a l’ escola. “Havien de vetllar per la seva seguretat i educació i no ho van fer”, afirma.

I es repeteix la història; només els pares que han passat per un d’aquests episodis poden donar fe del dolor i impotència causats per la pèrdua d’una filla o fill per culpa de l’assetjament escolar. “Cal tenir molta maldat per actuar com aquests botxins”, repeteix en Toni. I les famílies constaten, a més, com és de difícil, per no dir gairebé impossible, portar a judici els culpables. Aquella família ara està en aquell procés.

En el cas de la Laura, els seus pares han assumit que els assetjadors, si no hi ha un tomb inesperat, quedaran impunes. O sigui que la seva lluita se centra ara a aconseguir, si més no, que l’ escola (Sagrada Família de Cornellà) que segons ells “no va fer res per evitar l’assetjament i va minimitzar els fets” pagui amb una condemna per aquesta mort precoç. El centre ho nega . “El perdó, a hores d’ara, ja no sabem si ens val; però sí que volem que s’assumeixin responsabilitats entre les persones que no van fer bé la seva feina”, afegeix en Toni. Conscient que ningú no l’hi tornarà la Laura.

Després de reobrir-se aquest cas en els tribunals ha arribat una declaració demolidora. És el testimoni prestat al jutjat per una amiga de la Laura. Ha corroborat que aquesta menor era vexada gairebé diàriament a l’ escola –“fastigosa, pudent, truja...”– i que els professors ho veien i ho sabien, però no van fer res per posar fi a aquest cruel assetjament. La Laura era una alumna agraciada físicament i bona estudiant. El seu pare creu que es ficaven amb ella “perquè era introvertida i molt especial; no sabia defensar-se i va ser una diana fàcil per als assetjadors”.

En aquest cas els seus pares van detectar, abans del suïcidi, que alguna cosa anava malament. Però la Laura, com la majoria de les víctimes, no explicava res. No van imaginar mai l’infern viscut en aquella escola. De tot això se n’han assabentat després.

“’M’han cregut’, va dir la meva filla després que fos condemnada la seva assetjadora”

“Puta llatina”. L’infern –en aquest cas amb caires racistes– viscut a l’escola per la Isabel (el nom és fictici) va durar anys. L’assetjament va començar el curs 2013-2014 (ella tenia 12 anys) i es va prolongar fins al 2016. Va passar a Navarra. La principal instigadora, companya de classe, va ser condemnada per un delicte contra la integritat moral. El càstig? 14 mesos de llibertat vigilada i 18 mesos més d’allunyament (300 metres) de la víctima.

Provar per la via penal una d’aquestes acusacions i asseure els botxins al banc dels acusats resulta molt complicat. Són comptades les sentències amb pena per als assetjadors. “Com a lletrat és un orgull haver-ho aconseguit en aquest cas”, afirma Juan José Lozano Matute, l’advocat que va exercir l’acusació particular i es va posar en la pell d’aquesta família. Aquesta sentència ha estat la primera dictada a Navarra en què s’ha aconseguit una condemna per assetjament escolar.

L’assetjadora de la Isabel, diu la seva mare, la Pilar (el nom també és suposat) la va aïllar de la resta de companys. Els insults continuaven després de classe a les xarxes socials. Qualsevol excusa valia per a l’escarni de tots. “More’t, no vull que respiris el mateix aire que jo”, va arribar a cridar l’assetjadora davant d’altres alumnes. La Isabel va protagonitzar diversos intents de suïcidi.

Els pares cauen al mateix infern que els seus fills i en tots ells aflora, al principi, un sentiment de culpa

Transcorreguda una dècada del calvari viscut per aquesta família, la pregunta, en aquest cas, és obligada. El pas del temps tanca les cicatrius de les ferides obertes per l’assetjament escolar? “No”, respon sense dubtar la Pilar. “Aquest flagell deixa seqüeles per tota la vida”, afegeix. I el que més costa als pares –en aquest cas es van arribar a acusar entre si, diu la mare– “és superar el sentiment de culpa”. La família de la Isabel es va assabentar del que passava a l’escola de la seva filla (els Jesuïtes de Tudela) dos anys després que comencés l’assetjament. La Pilar ho té ara clar: “Haurien d’haver estat els professors els que detectessin des del principi aquell infern”. I és que la Isabel sempre responia el mateix quan la seva mare li preguntava si passava res. “Tranquil·la, estic bé”, els deia.

La sentència condemnatòria va ser un gran alleujament per a la Isabel (avui té 25 anys i cursa estudis de nivell mitjà) perquè era la prova que havia dit la veritat. Si hagués estat per ella els seus pares no ho haurien denunciat mai. “No ho feu, perquè ningú no em creurà”, repetia. S’equivocava.