Una troballa casual, una caixa plena de fotografies en ple carrer, amb altres objectes i mobles d’un pis que s’estava buidant, es va creuar en el camí de Josep Maria Potau. Tot allò anava directe al contenidor. Ell podia identificar en aquella caixa moltes de les imatges... carrers i veïns del poble en blanc i negre. Quantes fotografiesm es deuen haver perdut al llarg dels anys?, es va preguntar Potau. A la fi, no hauran estat tantes. Va salvar la caixa i moltes més. Gairebé vuitanta famílies de Vimbodí i Poblet han cedit els seus àlbums familiars per contribuir a preservar la memòria col·lectiva d’aquest municipi de la Conca de Barberà.
El resultat d’aquest exercici de generositat compartida és l’últim llibre de la col·lecció El Bagul de Cossetània, Vimbodí i Poblet. Imatges en blanc i negre d’un passat compartit . S’hi pot veure una selecció de 800 de les més de 2.250 fotografies cedides per 78 famílies d’aquest poble, de només mil habitants. La història viva de Vimbodí i Poblet des de finals del segle XIX fins als anys seixanta del segle passat.
El llibre, una selecció de les 2.250 imatges cedides, inclou els records dels més veterans del poble
“Sempre m’ha agradat la fotografia i vaig veure que aquestes imatges tenien un valor històric, eren de principis del segle passat. Vaig dir als operaris que estaven buidant la casa –en realitat, s’ho va inventar– que l’Ajuntament recollia fotos antigues i els vaig demanar que em deixessin portar-los aquella caixa”, explica Potau, que, a més de veí del poble i coordinador del llibre, és enginyer
industrial jubilat. Dit i fet. Potau es va reunir amb l’alcalde, Joan Canela, i la regidora, Rosa Palau. “Els vaig proposar que demanessin a la gent que portés les seves fotos antigues i que jo voluntàriament les copiaria i les hi tornaríem”. I li van donar tot el suport.
D’això fa sis anys. Les famílies es van anar animant i una cosa va portar a l’altra. Primer es va fer una exposició de 50 fotografies que va ser un èxit al poble. D’allà va néixer una pàgina de Facebook i ara el llibre. Per al que ja és l’àlbum oficial de Vimbodí i Poblet, Potau va haver de seleccionar 800 imatges. “Vaig escollir les que tenien informació històrica, les que, tot i ser personals, transcendien l’anècdota”, explica.
La varietat de mirades que uneixen el llibre és un dels seus principals valors, al qual cal afegir la singularitat d’un poble que té al municipi un monument de l’envergadura del monestir de Poblet, amb les corresponents visites institucionals de reis, presidents i moltes altres autoritats.
Més enllà de la feina d’escanejar totes i cadascuna de les fotografies, Potau les va distribuir per temàtiques. N’hi van sortir dotze: activitats culturals, ensenyament (aquí va incloure les clàssiques fotografies d’inici de curs), esports, feines (a més de l’agricultura, la fabricació de vidre va tenir un pes importantíssim), les festes, la gent, la història, llocs, el monestir o la religió. I més enllà de la imatge, Potau va demanar a historiadors, periodistes i professors del poble si hi podien col·laborar per introduir cadascun dels apartats. Un exercici amb què les fotografies transcendeixen l’instant. Enric Alfonso, Antoni López Tovar, Alfons Alsamora, Ferran Espada, Teresa Duch, Josep Dolcet i Jan Ibarz són alguns dels que firmen els textos. A més de posar en context històric les fotografies, fan de pont entre el passat i el present.
Amb l’àlbum ja convertit en un document viu de la història de Vimbodí i Poblet –amb imatges i textos–, un últim colofó: el testimoni dels més veterans del poble. Els records dels últims d’una generació que manté els records dels seus avantpassats, d’abans de la Guerra Civil, que ells van viure de petits i que ara, en ple segle XXI, rememoren. Com el de Josep Sumalla, ja mort, que als 91 anys relata que “abans de la guerra hi havia gent de missa i pagesos descreguts. A la nit no es tancaven les portes del carrer” i recorda que “el meu pare, que era pagès, va portar tota la família a veure l’ Exposició Internacional de Barcelona”. O Ramon Solé Palau, que va començar com a aprenent al forn de vidre quan tenia 14 anys. O Maria Rosa Llaveria, que als 92 anys relata que “ mossèn Magí ens castigava si anàvem al cinema o al ball i ens avergonyia a l’escola”.
