La Barcelona de l’èxit turístic, de l’atracció de talent, la capital creativa en arts com la música, la literatura, el disseny o l’arquitectura i la ciutat bimil·lenària admirada mundialment per aquestes i moltes altres virtuts té una rebotiga cada vegada més preocupant. Es tracta de l’augment de les barraques i de les persones sense sostre. Segons les dades oficials, en només un any s’ha incrementat un 23% la xifra de ciutadans que viuen al ras (1.600) i ha crescut fins a un 13,6% el nombre de persones sense llar (5.000) que viuen en albergs o en assentaments insalubres, com els que ha mostrat Luis Benvenuty en reportatges recents en aquestes pàgines.
La situació és tan penosa que ha provocat la primera crisi de la legislatura entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, totes dues governades pel PSC. El govern municipal s’ha queixat en privat i en públic que s’està deixant sola la ciutat en l’abordatge d’aquest greu problema.
El primer xoc de la legislatura entre Collboni i Illa es deu al sensellarisme
El sensellarisme creix a Barcelona per diversos motius. El primer és la crisi de l’habitatge. Si una família mitjana, i molt menys els joves, ja no pot afrontar la compra o el lloguer d’un pis, què esperem que passi amb les persones immerses en la pobresa que representen el 20% de la població de la capital catalana? La segona raó és l’arribada de ciutadans sense recursos d’aquí i de l’estranger que s’empadronen a la ciutat, tot i no disposar de domicili fix, per tenir dret a serveis bàsics com ara la salut o les ajudes socials. La tercera raó és la resposta desigual que donen els municipis metropolitans al sensellarisme. La majoria d’aquestes ciutats no tenen ni serveis ni diners per atendre adequadament les persones necessitades, mentre que Barcelona ha augmentat la despesa en aquest tema un 89% els últims deu anys fins a arribar als 51 milions anuals d’aquest 2025. Això ha provocat un efecte crida cap a la capital catalana per part de les persones vulnerables.
La important inversió barcelonina contrasta amb els 8,4 milions que destina la Generalitat a aquest tema a Barcelona. Aquesta enorme diferència inversora i el creixement alarmant del fenomen dels sensesostre han provocat la protesta de l’Ajuntament cap als seus ‘germans’ polítics de la Generalitat. El Govern ha reaccionat assegurant que posarà més diners i recursos per reduir el nombre de persones que viuen al ras, però també ha recordat que la competència sobre aquest problema és dels ajuntaments.
Assentament de barraques a laSagrerade Barcelona
Diu el refrany que la roba bruta es renta a casa, però en aquest cas s’ha donat llum a un conflicte entre les dues administracions veïnes de la plaça Sant Jaume per evitar mals majors. Quins mals? Les eleccions municipals. Jaume Collboni passarà abans per les urnes que el president Illa, si res no es torça abans. L’alcalde busca revalidar el càrrec i vol evitar tant sí com no que li sorgeixin conflictes que siguin prevenibles. Així que, amb les coses de menjar (llegiu, vots) no s’hi pot jugar. Encara falta temps per als comicis i no sembla que la sang del xoc institucional arribi al riu. Però el toc d’atenció ja s’ha donat.
Aquest problema no es pot abordar només des d’un municipi perquè, com a mínim, és un assumpte metropolità. Però qui té les competències de coordinació de les ciutats implicades i el pressupost més gran és la Generalitat. Així que s’imposa una cimera d’alcaldes amb la consellera del ram per donar solucions a la situació de manera conjunta, amb empatia, pressupost i accions comunes. No hi ha gaire temps per perdre. Arriba l’hivern i farà fred al carrer.
