I ♥️ Oviedo

El 9 de novembre del 2012, un jove novaiorquès de
21 anys va tuitejar “He comprat una acció. #SOSReialOviedo”. Responia a un tuit del Reial Oviedo en què demanava ajuda per salvar el club. Li havia arribat a través del periodista esportiu britànic Sid Lowe, que s’havia enamorat del club durant un Erasmus a la ciutat. Twitter feia la seva màgia i una campanya local ressonava a la capital mundial.

El tuit, que va anar a parar al cementiri dels tuits oblidats, avui és un símbol. Tretze anys després, aquell estudiant solidari sabem que era Zohran Mamdani, el nou alcalde electe de Nova York. L’anècdota explica el personatge millor que qualsevol
biografia. Els seus 34 anys no només volen dir que és l’alcalde més jove de Nova York des del 1892, sinó que tenia vint anys quan van sorgir les xarxes socials. No cal que li expliquin res de comunicació digital.

L’èxit de Mamdani: escoltar les persones, en lloc de parlar als seus avatars

Als seus vídeos a TikTok i Instagram, Mamdani sembla més una estrella del rap que un polític: segur que hi deu ajudar la seva carrera de raper com a Young Cardamom (busqueu-ne els vídeos). Surt al carrer, parla amb la gent en diferents idiomes, improvisa, sona hip-hop, Bad Bunny i hi surt Nova York, la gran protagonista. Lin-Manuel Miranda, novaiorquès, fill també d’immigrant i autor del fenomen cultural i musical Hamilton, deia que un musical ha de tenir tres coses per tenir èxit: una bona història, una bona banda sonora i que hi surti Nova York. La campanya de Mamdani les té totes tres.

I la història d’aquest musical parla del somni americà d’un fill d’immigrants d’origen indi d’Uganda, del dret a l’habitatge, del transport públic, dels serveis bàsics i de plantar cara a Trump. Tot amb un discurs socialista democràtic del qual fa bandera. Les xifres li donen la raó: per trobar una participació semblant hem d’anar 50 anys enrere.

La proposta és tan senzilla com revolucionària: en lloc de prometre un futur tecnològic extractiu, proposa un present humà participatiu. Estic segur que ha llegit les tesis dels Nobels Acemoglu i Robinson al seu llibre, Por qué fracasan los países: Los orígenes del poder, la prosperidad y la pobreza . Les nacions amb economies participatives prosperen, les que tenen economies extractives fracassen. Aplicar el principi a la ciutat estat de Nova York sembla immediat.

Mamdani ha fet servir les xarxes per comunicar, per escoltar i per parlar a les persones, no als seus avatars digitals. Aquell tuit oblidat del 2012 –comprar una acció d’un club asturià que no coneixia de res– no és l’anècdota, sinó la categoria: pertinença, solidaritat, resistència local i esforç global.

I ♥️ NY. Puxa Oviedo.