“Ja a Xile, el meu pare només ens parlava en català a casa”

Fons Sarrà

Isabel Sarrà potser és l’última exiliada republicana catalana que encara viu (i lúcida). No té records del seu Sabadell natal perquè era molt petita quan es va exiliar. Parla un català sabadellenc exquisit. Les seves referències culturals són catalanes més que xilenes, per immersió paterna (i materna: Emília Carbonell). El seu pare va ser pròcer republicà d’esquerres –i amic de Lluís Companys– a Sabadell, cosa que va pagar amb el seu exili la resta de la vida. Va morir a Santiago de Xile –allà està enterrat– deu anys abans que Franco a Madrid. Diuen que un és del lloc on reposen els pares, però no es compleix en Isabel Sarrà, ànima partida entre Santiago i Sabadell: Sarrà ha donat 800 documents (cartes, fotografies) de l’ arxiu patern com a Fons Sarrà al Museu d’Història de Sabadell.

De visita, senyora Isabel?

Sí, unes setmanes aquí a Sabadell, la meva ciutat natal. Vaig néixer a Coromines, 75.

Fa molt que se’n va anar?

El gener del 1939: aviat farà 86 anys.

Quina edat tenia?

Quatre anyets.

Amb qui va marxar?

Amb la meva mare. A Barcelona, primer, mentre el meu pare partia a França.

No van sortir junts?

La vida del pare corria perill aquí. La mare se’n va anar a Barcelona, amb mi, a recollir el meu germà gran, de 18 anys, que era allà aquells dies.

Per què corria perill el seu pare?

Arribaven els franquistes i ell era militant d’ERC (de 1934 a 1938) i regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell, republicà esquerrà molt actiu en política cultural.

I on se’n va anar el 1939?

A Argelers, camp de concentració en una platja del sud de França. Acabo de visitar aquell lloc durant aquest viatge!

I què ha sentit?

Molta pena. Hi tancaven exiliats republicans, separaven famílies: a la sorra, sense abric ni menjar, amb aigua infectada, xinxes i polls... Molts morien allà.

Com va sortir d’Argelers el seu pare?

Es va escapar ràpid.

Per anar on?

A Masamet, a prop de Chartres, camí de París: allà vivia un conegut de Sabadell.

Beneïda màfia sabadellenca!

Van acordar acollir-se allà. I el meu pare va tornar a Argelers.

Perdó? I això?

Per treure un amic fratern que havia quedat al camp. El pare no s’hauria perdonat abandonar-lo. Van fugir. Van caminar de nit i els va ajudar Jean Molins, de la resistència francesa... Arribaren a Masamet.

Valent, el seu pare! Digui el seu nom.

Salvador Sarrà i Serravinyals. Va néixer el 1902 a Sabadell i moriria el 1965 a Santiago de Xile, jo ja tenia 30 anys.

Quina política cultural va fer el pare?

Va fundar l’ Institut-Escola Manuel Bartolomé Cossío de Sabadell. Va fundar l’ Escola d’Infermeres i Puericultura de Sabadell. Va fundar l’ Institut Obrer, per formar joves sense recursos...

No està gens malament.

Li va costar el seu futur. La mare va aconseguir arribar a Masamet amb mi i els meus germans, poc després. Sense res!

Què van fer després, ja junts?

Vam buscar a París l’ajuda del SERE (Servei d’Evacuació de Republicà Espanyols): ens van pagar passatges en un vaixell que va salpar de La Rochelle, travessant l’ Atlàntic, amb rumb cap a Buenos Aires.

Recorda res d’aquell viatge?

Era el novembre del 1939 i temíem ser torpedinats per un submarí alemany: el capità pilotava en ziga-zagai vam desembarcar sans i estalvis.

Es van quedar a l’Argentina?

El pare es va estimar més anar a Xile: com que era un país menys desenvolupat, va considerar que oferia més oportunitats.

Se’n va penedir?

Li va ser molt bé: va assessorar uns vinaters, els va animar a exportar... i van prosperar. I avui Xile és la quarta potència del món exportadora de vins.

Com era el pare, personalment?

Molt afectuós. Molt intel·ligent: escrivia a màquina directament sense corregir. I molt sentimental: enyorava moltíssim la seva Catalunya, anàvem al Centre Català...

S’ajuntaven allà, els catalans?

En arribar amb tren a Santiago vam sentir: “Hi ha cap català, aquí?” Els del Centre Català anaven als trens a localitzar catalans...

Com el va educar el seu pare?

A l’ escola parlàvem en castellà, i a casa únicament en català. I no menjàvem mai a casa cuina xilena, la mare només ens feia cuina catalana.

Vostè parla un català perfecte.

Sí? Gràcies. Al pare, l’hi dec. Si a casa jo
deia alguna paraula castellana, ell em deia: “No t’entenc”.

Ara té algú amb qui parlar català, allà?

Ja no. Els catalanodescendents allà ja només parlen català. Tots han perdut el català dels seus pares, oncles i avis.

Què diria el pare?

S’entristiria. El pare no va renunciar a la seva llengua materna ni a la fi del món.

Xilens i catalans s’assemblen, o no?

Els catalans som més laboriosos.

Per què no torna, vostè, a Sabadell?

El meu pis, les meves coses, el meu dia a dia... són allà, a Santiago de Xile.

Quin és el secret de la seva longevitat?

Passejar una mica cada dia. Conec els meus carrers. Aquí jo no pinto res. Demà torno a Xile.

Si un dia torna per aquí, avisi’m.

Gràcies! Tornaré, esclar que sí, i quedarem per conversar.