El catalitzador d’il·lusió

Com un paraigua gegantí, Xavi Pascual està a punt d’obrir-se per intentar protegir el Palau i, especialment la llotja, elegit com a millor antídot per revertir la delicada situació que travessa el Barça, que ja ha perdut més partits (8) dels que ha guanyat (7) des del principi de la temporada. Un autèntic desastre esportiu que va derivar en l’ acomiadament de Joan Peñarroya, des­tituït de manera fulminant diumenge després de perdre de mala manera contra el Bàsquet Girona, amb una actuació més que dubtosa d’alguns jugadors. Per substituir-lo, el club està ultimant la contractació del tècnic de Gavà, bon coneixedor de la casa, que evoca un passat d’èxits.

L’allargada ombra de Pascual, de 53 anys, últim tècnic capaç de brindar una Eurolliga al Barça (2010), no cal oblidar-ho, ha estat sobrevolant el Palau pràc­ticament des que va marxar, el 2016, després de més d’una dècada a la banqueta –primer com a assistent d’Ivanovic i els últims vuit anys com a primer entrenador–, en què el Barça va guanyar molt (quatre Lligues ACB i tres Copes del Rei al marge del segon títol continental de la història de la secció) i va competir gairebé sempre.

L’opció de la tornada del tècnic català ha estat diverses vegades sobre la taula dels responsables de la zona noble del Palau, però en cap d’aquestes ocasions no es va poder tancar el fitxatge, unes vegades perquè no es va arribar a un acord econòmic, i en la més recent, la guerra d’ Ucraïna va impedir que el Zenit de Sant Petersburg deixés sortir el tècnic. Però ara, des que es van detectar els primers problemes a l’equip a inicis de temporada, Pascual s’havia convertit en la primera (i única) opció si calia un brusc cop de timó, com així ha estat. Navarro i la seva inseparable mà dreta, Mario Bruno Fernández, feien anar el seu nom des de fa temps.

Les negociacions avancen per bon camí, les dues parts volen el mateix, però cal polir detalls, perquè Pascual té les idees molt clares i vol que el club les comparteixi; anar tots al mateix vaixell.

Pascual (53) és alhora una aposta ferma, el seu currículum l’avala, i emotiva: el Palau en beneeix el retorn

Ahir a la tarda, les oficines del Palau treien fum, amb diverses reunions entre els responsables de la secció i l’agent del tècnic, pendents també d’una conversa definitiva directament amb Pascual. S’intentava treure’n l’aigua clara com més aviat millor perquè el temps apressa. Està decidit que Óscar Orellana, amb més de 22 anys d’experiència al club, i ajudant dels últims inquilins de la banqueta blaugrana, dirigeixi l’equip demà contra el Bayern a Múnic, però la intenció és que el nou tècnic ja agafi les regnes divendres, quan la Virtus ha de visitar el Palau.

Les converses tenen dues vies principals obertes. El caixet de Pascual és bastant elevat, però en aquest punt, el Barça, malgrat estar sumit en una situació econòmica d’allò més delicada, amb moltes limitacions, és optimista i li ha ofert un salari que pujarà significativament l’any que ve, quan el marge de maniobra creixerà després que s’alliberin diversos contractes milionaris de la plantilla actual.

Però Pascual també vol elements per no sortir-ne malparat i ha demanat alguns retocs a la plantilla. Després de molts anys lluny de casa, aspira a tornar i mantenir la seva línia exitosa de treball que l’ha acompanyat al Panathinaikós i al Zenit de Sant Petersburg, les seves dues parades aquest temps allunyat del Palau. Vol tornar a construir un projecte guanyador i per aconseguir-ho sol·licita reforços, una opció que el club veu de bon ull i que ja s’espavilava si hagués continuat Peñarroya.

L’aterratge de Pascual, que no ha de trigar a concretar-se, també pot suposar un important canvi de rols a l’actual vestidor blaugrana. Els mètodes del de Gavà tenen poc a veure amb els de Peñarroya, l’estil de joc del qual dona molta llibertat als seus jugadors, molt més encotillats a la pissarra de Pascual, metodologia que recorda una mica la de Jasikevicius, per exemple. Davant aquest canvi d’estil, amb un eminent recalcament més gran en la defensa, caldrà veure com s’adapten els jugadors, especialment els que estaven més còmodes en el vertigen de Peñarroya, que no són pocs.

Quatre Lligues, tres Copes i, sobretot, l’Eurolliga del 2010 evoquen un passat d’èxit davant la seva arribada

L’adeu de l’egarenc no ha estat rebut de la mateixa manera pels diferents grups del vestidor. Un sector, el més veterà, amb el qual més havia connectat, ha quedat bastant tocat, mentre que, com és habitual, els nord-americans, per exemple, s’ho han pres amb més indiferència. L’arribada de Pascual, això sí, els té tots en alerta.