Ostatges de la Xina

Els pitjors malsons de la Unió Europea comencen a fer-se realitat. I en tots hi apareix la Xina, el país del qual depèn el subministrament de bona part dels minerals crítics, la tecnologia i els materials que la nostra indústria necessita. La raó és que el Govern xinès ha començat a utilitzar la seva posició de domini al mercat de les terres rares i els semiconductors com a arma de pressió política i econòmica davant altres països, i amenaça d’imposar restriccions a la seva exportació.

Tot va començar a l’octubre, quan la Xina va anunciar que a partir de l’1 de desembre restringiria l’exportació de terres rares i equips per al seu processament. Afortunadament, després de setmanes d’incertesa per a la indústria europea, la UE s’ha acabat afegint a l’acord firmat per la Xina i els Estats Units per suspendre 12 mesos les limitacions a l’exportació d’aquests minerals, essencials per a sectors estratègics com l’electrònica, la defensa o l’automòbil.

No s’acaben de posar en marxa els plans per reduir la dependència del gegant asiàtic

Una cosa semblant ha passat amb els semiconductors. Durant setmanes,
Pequín va prohibir a Nexperia, un dels proveïdors més importants del món, l’exportació a la UE de determinats components d’aquestes peces, que es fan servir als sistemes elèctrics dels cotxes. Tot i que finalment s’ha arribat a un acord
per reprendre les exportacions, la indústria automobilística europea ha viscut moments d’enorme preocupació, davant la possibilitat d’exhaurir les existències
i haver de paralitzar la producció de les fàbriques.

Encara que la UE hagi aconseguit suspendre les restriccions a l’exportació dels dos productes, em temo que són només els dos primers capítols de l’estratègia xinesa per controlar les cadenes de subministrament de la indústria. Espero equivocar-me, però la sensació és que Pequín podria tornar a limitar en qualsevol moment l’exportació de nous materials estratègics, cosa que li permetrà escanyar l’economia europea i forçar Brussel·les a negociar la modificació de les polítiques que no resultin del seu grat.

Estic convençut que el futur de la UE depèn en gran manera de la seva capacitat per reforçar l’autonomia estratègica del continent. La Comissió n’és conscient, però la realitat és que tot avança molt a poc a poc i no s’acaben de posar en marxa els plans previstos per reduir la dependència de la Xina, com diversificar proveïdors, desenvolupar projectes de col·laboració amb altres països i impulsar inversions per produir els recursos que necessitem dins del territori comunitari.

La indústria europea no pot continuar esperant. Necessita estabilitat per emprendre noves inversions i això supo-
sa tenir garantit el subministrament d’aquests materials i tecnologies que resulten essencials per a la seva activitat. Només d’aquesta manera aquest sector estratègic podrà recuperar el pols per-dut durant les últimes dècades i tornar
a convertir-se en el vaixell insígnia de l’economia europea.