Durant anys centenars d’occidentals adinerats van pagar veritables fortunes per desplaçar-se als afores de Sarajevo, disparar contra éssers humans i participar en les matances de civils durant la guerra de Bòsnia. Les milícies serbobosnianes de Radovan Karadzic –condemnat per genocidi i crims contra la humanitat– els escortaven fins als turons que envolten Sarajevo, on començava un safari macabre. Després tornaven a les seves còmodes vides. Ningú no els ha investigat ni processat, i no els han identificat públicament. Però això podria canviar aviat.
El cas és al centre d’una investigació que ha obert la Fiscalia de Milà, la primera d’aquesta mena a Europa. La denúncia la va presentar al febrer Ezio Gavezzani, un periodista que, mentre preparava material per a un llibre, va descobrir una realitat esborronadora, amb noms que ara per ara no es poden divulgar, però sobre els quals ja treballen els magistrats italians.
La investigació la dirigeix el fiscal Alessandro Gobbis, amb l’acusació de matança agreujada per crueltat i motius abjectes, i de moment és contra desconeguts. La instrucció se centra en els anomenats franctiradors italians. “Però venien de tot Europa –explica Gavezzani a La Vanguardia –. Hi havia molts alemanys, francesos, canadencs, russos, nord-americans i també espanyols”.
Segons l’exalcaldessa de Sarajevo Benjamina Karic fins i tot hi havia una mena de tarifari macabre: disparar a un nen era més car. El periodista ha lliurat força material a la Fiscalia: “A mesura que trobo dades, les envio”. El que Gavezzani encara no ha aconseguit és parlar amb els protagonistes d’aquestes expedicions: “Cada vegada que m’hi acosto, fins i tot a través de persones del seu entorn, es tanca tot en bloc. Quan siguin els carrabiners qui els truquin potser serà diferent”.
“Eren advocats, empresaris... És un error etiquetar-los políticament”, diu Elio Gavezzani
Gavezzani va elaborar el perfil dels que se n’anaven cap a Bòsnia per a aquestes expedicions: “Jo em pensava que qui mata sempre té una motivació forta darrere, però m’equivocava. Anaven de safari , com ho anomenaven ells. No hi havia cap adhesió a les víctimes ni als botxins: només el plaer de disparar. El turisme de guerra sempre ha existit, però allà va arribar a un nivell gairebé sistemàtic. He definit aquest fenomen com el pas de la banalitat del mal de Hannah Arendt a la indiferència del mal. Miren el món a través del visor: qui els passa per davant rep un tret, com si fos una peça de caça”.
En alguns mitjans italians s’ha parlat de simpatitzants d’extrema dreta, però Gavezzani ho desmenteix: “No eren mercenaris ni fanàtics. Eren advocats, empresaris, comptables. Tots amb llicència d’armes, que freqüentaven els polígons de tir i que es podien permetre pagar l’equivalent a centenars de milers d’euros per només un viatge. És un error etiquetar-los políticament”.
La clau per descobrir les llistes de presumptes participants en aquests safaris podria ser en l’intercanvi de documents entre els serveis d’intel·ligència de l’època. La font que va originar la investigació italiana, segons es pot llegir a la denúncia, és un exmembre dels serveis secrets bosnians que va avisar al seu moment els seus col·legues italians; concretament, es parla d’un home de Torí, un altre de Milà i un altre de Trieste.
Al text, esmentat per l’agència Ansa, s’hi llegeix: “Un dels franctiradors italians identificats als turons sobre Sarajevo el 1993, objecte del senyal enviat al Sismi [els serveis secrets militars italians], era de Milà i propietari d’una clínica especialitzada en cirurgia estètica”. D’acord amb aquest mateix informant, “els serveis bosnians van estar al cas del safari a finals del 1993 (...). En vam informar el Sismi a començaments del 1994 i ens van respondre dos o tres mesos després: hem descobert que el safari surt de Trieste. El vam interrompre a la primera meitat del 1994”.
Entre els clients de la xarxa d’assassinats hi podria haver alemanys, francesos, americans, russos i espanyols
El periodista es refereix al documental Sarajevo Safari (2022), produït per Al-Jazira, i precisa que “el director Miran Zupanic ens va facilitar les contrasenyes per accedir a l’arxiu del film, amb força material, que puc posar a disposició de la Fiscalia, si ho sol·licita”. Al documental també hi apareix un testimoni anònim.
Qui sap si la tasca que duu a terme la Fiscalia de Milà serà només la primera.