Tornar a casa

Sempre uns passos endavant, Angélica Liddell va dedicar el 2018 la secció Carmelitas del seu llibre Una costilla sobre la mesa (La Uña Rota) al seu propi retir espiritual amb convulsions místiques. “Tengo miedo a morir quemada si se incendia el convento. Me levanto. Localizo el extintor”, escriu: “Acabarán asando carne de cerdo sobre las brasas de mi hoguera”. Després van arribar el fenomen del podcast Las hijas de Felipe, que també versa sobre monges de clausura, però barroques; l’assaig Místicas (Wunderkammer), de Begoña Méndez, que reivindica aquesta tradició que portaria fins a la poesia de Chantal Maillard i Anne Carson, i la Rosalía, que barreja l’hàbit amb la camisa de força en el desplegament estètic i algorítmic de Lux. Però no només les monges estan de moda: el retorn de tot el passat medieval s’ha convertit en una tendència huracanada els últims anys. Tarta Relena ja va titular Fiat Lux el seu disc del 2021, amb ressons sefardites o de santa Hildegarda de Bingen; Maria Arnal ha cantat els últims anys la litúrgia gregoriana del Cant de la Sibil·la, i Anna Pantinat reescriu la història del monestir benedictí de Sant Pere de Casserres, a la comarca d’Osona, en diàleg amb la IA.

“L’algoritme és aquí, / en aquest cofret”, escriu als dos primers versos del seu poemari Goigs posthumans / Gozos posthumanos (Ultramarinos) “Sant Nin, fantasma o holograma, / perdona aquest cos que només / ha infantat morts: avortaments, / nadons malalts, reis mutilats, / filles que he dat en matrimoni / i d’altres menstruacions”. Perquè es tracta de versionar les llegendes, qüestionar la biopolítica aristocràtica i crear hipervincles entre aquells temps i els nostres, amb intel·ligència i ironia. Per això exclama el jo líric: “Viralitzeu la seva glòria!”. Amén.

La mirada del que és molt modern cap al que és molt antic coincideix amb el gir conservador del món

Aquesta mena de curtcircuits artístics entre l’antic i l’actual s’han multiplicat els últims anys. Em pregunto si es deu, a més de la progressiva consciència que en el que és ancestral hi ha savieses molt contemporànies, al gir conservador del món postpandèmic. En un assaig important, Post-Europa (Mutatis Mutandi), Yuk Hui escriu: “Vivim més que mai en un estat de desarrelament, i al mateix temps, paradoxalment, aquest desarrelament produeix també un desig de retorn a la llar, tal com posen de manifest els recents moviments conservadors i neoreaccionaris”.

Contra les ficcions que proclamen que aquesta llar continua existint, congelada i pura, en un temps sense migrants, alguns nous relats ens recorden, inspirats en músiques llatines i àrabs i jueves, en mitologies nòmades i contradictòries, en vides ascètiques i rituals que connectaven la fam del cos amb la set de transcendència, que casa nostra ha estat sempre mestissa i plurilingüe, sagrada a la manera de cadascú. “La llengua canvia el passat”, afirma el filòsof xinès. Que així sigui.