Fernando Krahn ( Santiago de Xile, 1935-Barcelona, 2010), el “fill d’ Aristòfanes”, com el va anomenar al seu moment el poeta Joan Brossa, té des d’ahir una exposició a Barcelona. És a la Casa Amèrica Catalunya, en
el marc de la X setmana de l’humor llatinoamericà , que organitza aquesta institució, i es mantindrà oberta fins al 13 de febrer.
A Krahn. Vinyetes davant un futur incert , el visitant trobarà 56 originals enginyosos d’un artista i humorista gràfic que va il·lustrar les pàgines de La Vanguardia durant més d’un quart de segle. Tots pertanyen als suplements que el diari encartava sota els noms, primer, de Ciència –que va començar a caminar el 1982 i que va arribar a dirigir el científic i divulgador català Jorge Wagensberg– i, després, de Ciència i tecnologia . La gran majoria de les obres exposades són d’aquest últim suplement.
Va dibuixar per a ‘The New Yorker’ i cartells per a Broadway, va deixar Xile fugint de la dictadura de Pinochet
A les seves pàgines, el xilè era capaç de donar sentit a conceptes abstractes. Krahn abordava qüestions que són tremendament actuals i globals, malgrat el pas dels anys: des de les temàtiques mediambientals –en un moment que a aquesta problemàtica se li concedia fins i tot menys atenció que avui– fins a les desigualtats al món. Però també reflectia els avenços científics i les noves tecnologies per informar de les seves conseqüències, ja fos qüestionant-les o tractant-les com a beneficioses per al progrés de la humanitat.
Igualment, a la mostra s’exposen els seus Contes animats , vídeos en què reflexionava i
als dibuixos dels quals combinava l’humor amb els reptes
del futur. Unes històries que
va reflectir a Hilderita i Maximilià , Història de l’ U , Què és l’home i L’ocell de Peko-Neko .
Krahn aterrava els conceptes complexos sovint mitjançant la ironia i amb una expressió artística que feia de cadascun dels seus treballs un autèntic aforisme visual. Marta Nin, directora de la Casa Amèrica Catalunya, destaca que Krahn feia “humor per, tot seguit, obligar-te a pensar, a reflexionar”. Les 56 peces són dibuixos amb llapis de colors majoritàriament, a més d’aquarel·les i altres tècniques. La paraula hi sobrava i no hi havia títols que els donessin suport una vegada publicats. L’il·lustrador deixava la porta oberta de bat a bat a la interpretació del lector.
La seva vinculació amb La Vanguardia va ser a partir de febrer del 1984, amb il·lustracions a les pàgines d’Opinió, Cultura i Ciència i amb els seus Dramagramas –històries de quatre vinyetes– al Magazine . En aquell temps ja era una persona bregada en l’humor gràfic: el 1961 va començar a col·laborar a Nova York, publicant en revistes com Esquire o The New Yorker . Allà va arribar a crear cartells de Broadway i va il·lustrar desenes de llibres infantils abans de tornar a Xile. Es va estar pocs anys a la seva terra, ja que es va establir a Sitges el 1973, fugint de la dictadura d’ Augusto Pinochet.
Les obres que ara s’exposen a Barcelona les va adquirir fa uns 15 anys la Fundació Ciutat de l’ Energia ( Ciuden), de Ponferrada, adscrita a l’ Institut per a la Transició Justa ( ITJ) del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic. Casa Amèrica Catalunya les exposa a Barcelona gràcies al projecte Recicladora Cultural. Tot i això, la mostra no està construïda a tall d’homenatge. De fet, com assenyala Nin, és pura coincidència que la mostra estigui a l’abast del públic justament quan fa 15 anys de la mort de l’il·lustrador.
